BON NADAL

No tinc temps de possar-me a l'ordinador, les festes esdevenen molt tristes per a tota la família, ja que el pare ha empitjorat i tot és un desgavell, intentarem fer el millor possible i aprofitar tots els moments que ens quedin per passar-los junts.
A tots i totes us desitjo bones festes, i espero poder seguir, llegint-vos a tots, quan tot millori.
UNA ABRAÇADA, amics.

Aquesta espècie en vies d'extinció, aquests animalets tant llestos, potser tant o més que nosaltres.

No sabeu que si els burros voléssin mai tocaríem terra?

Avui als matins de TV3 estàven parlant en taula rodona, representants del sector de l'automòbil, de les immobiliàries, dels constructors, i representants sindicals. El que m'ha fet tancar la tele ha estat que un senyor en representació dels constructors es queixava de com anava tot i de les pèrdues que estàven tenint en aquest sector, i demanaven un ajut del govern.

M'ha indignat i posat de mal humor, la barra que té tota aquesta gent!. Són els que més han guanyat durant aquests ultims deu anys, i no dic des de fa molt més temps que engreixen les seves butxaques, encarint dia a dia que passava el preu de l'habitatge, comprant terrenys rurals o rústics i juntament amb l'administració reconvertint-los en sól urbà.

Aquesta gent porta molts anys guanayant molts de diners a base de fer "xanxullos" i d'altres històries, construint desmesuradament, i apunjant els preus de les vivendes sense cap tipus de control.

Ara que venen temps en el que no es ven tant, ara volen l'ajut de les administracions, i jo em pregunto que no han fet un bon coixí?

A nosaltres qui ens ajuda a sobreviure?

Més val que els nostres governants, comencin a invertir en teconologia, en suport a investigacions, a crear indústria, i s'oblidin de recolzar tota l'economia d'un país en la totxana.

Ja s'ha acabat el temps en que tothom obria immobiliàries, que ven bé semblava que es crièssin com a bolets, i feien negocis mil.lionaris en una o dos operacions al mes.

L'ECONOMIA

Avui he anat al mercat de Tordera, buscant oportunitats, per comprar roba, ja que cada vegada tot s'apuja més de preu, i és impossible, sostenir el nivell de vida sinó comencem a fer una petita reserva.

Els aliments, s'han encarit moltíssim, jo sempre compro més o menys el mateix, necessito les mateixes coses que ara fa uns anys, però abans amb 60 euros omplia quasi bé un carretó i ara en necessito uns 100 euros.

Suposo que aquest encariment l'haurà notat tothom, i cal tenir en compte que jo segueixo cobrant el mateix sou que des de fa uns tres o quatre anys, si bé m'han pujat el rotllo aquell de l'encariment en el nivell de vida jo no ho he notat.

Per altra banda veig que en Zapatero ja ha aconseguit anar al famos G-20, havent-li cedit cadira el President Sarkozy, ara es suposa que ja sóm una potència, segons ha dit ell a les notícies, és important que Espanya, hi sigui donada l'evolució que ha fet durant aquest últims 30 anys.

Quina evolució?, la de la seva butxaca serà, em fa gràcia quan sento a parlar als polítics de que tot està controlat, de què tot això passarà, però es nota que ells no han d'anar a les dos de le matinada a fer qua per anar a apuntar-se a l'Inem, ni han de pagar hipoteca, ni han de patir per l'educació dels seus fills, ni per si arribaran a final de mes o no.

Com sempre els grans perjudicats nosaltres, la petita classe mitjana, que aviat deixarà d'existir per donar pas a la classe alta i a la classe baixa, com abans.

Em fa gràcia veure com les multinacionals i grans empreses em grans guanys aprofiten el moment per tancar i poder marxar a països de l'est o d'àsia on la mà d'obra és més barata, tot sota l'escut de la crisi, deixant a milers de famílies a l'atur sota un fantasma que no exixsteix.

Sí hi ha crisi, per tot, per culpa dels bancs, de les hipoteques, de nosaltres mateixos, però envers de buscar solucions factible, invertir en empreses en tecnologia, en l'educació tot sembla que es desmorona, i cada vegada la qua de l'atur és més gran.

COM POT SER QUE HI HAGI TANTA CRUELTAT

L'assassinat de la noia de Ripollet, m'ha conmocionat, com pot ser que dos menors, amics d'ella la vagin a buscar i la puguin assassinar?

Segons diuen les notícies, va ser per un tema d'enamorament, i que un dels dos la va matar i l'altre només mirava.

TOTS DOS SÓN CULPABLES, i que passarà?, se'ls aplicarà la Llei del Menor i d'aquí quatre dies a casa.

No hi haurà justícia ni per la víctima ni la familia.

Com pot ser que cada vegada hi hagi més violència, a què ens estem enfrontant realment?

A vegades em pregunto el tipus de societat que em construït en aquest món, en el que no para de succeïr actes de vandalisme i violència.

Com pot ser que dos nois aparentment exemplars, normals, (segons diuen, i què és ser normal?)

puguin cometre un acte tant brutal.

El que no poden al.legar es que no sabíen el que feien, perquè a aquesta edat es sap el que es fa.

El meu còndol a la família i a totes les que per desgràcia han hagut de passar per aquest tràngol tant dolorós, que es perdre un fill i més en aquestes circumstàncies.

HAIG DE SER "FILLA DE PUTA" PER SOBREVIURE?

Estic de mal humor, indignada, i molt decepcionada de la gent de la feina, semblen criatures tot el dia criticant, vegilant el que fan els altres, discutint buscant raons i jo que passo de tot i que només intento fer bé la meva feina, ser eficaç, aprendre per mi mateixa, ja que passen de dir-me res, ara resulta que han fet claca, perquè em dedico a treballar, i no discutir amb ningú.

Però que passa? es que haig de canviar al mesu 42 anys i començar a fer la guitza?

No ho faré, sóc com sóc, i encara que vulgui no sé actuar de diferent manera.

EM NEGO A ENTRAR EN EL JOC.

El proper divendres 24 d'octubre a les 9 de la nit a la Barretina, recital de poesia en defensa de la nostra llengüa.

Apunte-vos tots al CORRELLENGÜA.

I ara què?
Em pregunto?
Caminant sola en el paratge del meu poble, en el cor de les veus.
On comença i on s'acava?
El què en realitat?
Somnis i realitats flueixen dels meus pensaments.
Què ha canviat ?
Tot segueix igual, les històries es repeteixen, i els gemecs no s'aturen, la hipocresia i la ràncunia persisteixen.
Quan trencarem les cadenes que no ens deixen avançar, els perjudicis que no ens deixen crèixer?
La corda que ens afoga les paraules, ens apreta cada vegada més, i els crits queden difuminats, plens de sang i de dolor. L'expressió de l'home, de la dona, d'un nen?
La LLIBERTAT, està en el nostre interior?
O es va construïnt una tela d'aranya al nostre voltant que no ens deixa moure.
Quan t'anyoro adolescència perduda, quan tot això semblava tenir resposta, amb la convicció que la trobaria !
S'ha perdut durant tot aquest temps.
Silenci.
Quietut.

Estava tant perduda, que buscava, buscava... i et vaig trobar a tú, la solució, la tranquilitat, amb tú desapareixien totes les inquietuts i era capaç de tocar el cel, caminar sobre aigües.

Però no em vaig donar compte de que eras una companya gelosa, acaparadora, i poc a poc et vas fer amb tot el que jo era. Quan em vaig donar compte era massa tard, i no podia abandonar-te, perquè tant sols vivia per tú, per una vegada més.

Per tú hauria estat capaç de tot, res m'importava més que tú, una vegada més, i seguia , i seguia, cada dia caminant al teu compàs, dessitjant sentir-te dins les meves venes, per poder estar més tranquila, tant sols per poder bellugar-me, tant sols per poder aixecar-me del llit.

El meu rostre, la meva suor, els meus passos depenien de tú, i quan més volia deixar-te, més em tenies a les teves mans, per només una vegada més.

Aquell rostre que altra vegada havia estat jove i innocent, s'havia apagat, i amb tú vaig perdre tota la meva innocència, tota la meva bellesa, i amb mi m'havia emportat tot i tothom que m'envoltava.

Sola, menyspreada, comdemnada a l'oblit dels meus amics, dels que deien que mai em deixarien, intentava caminar, sentint el dolor de qui s'ha mort, de qui no existeix, aquells que reien amb mi , ara passàven al meu voltant i no em volien veure, amagaven les seves mans, per no oferir-les, ni tant sols els amics del passat, "els bons amics" es varen interessar per mi.

Només els meus, varen prendre la decissió per mi, i arrencant les patates dels horts, d'un país basc, amb el fred, i la tremolor, vaig tornar a ressorgir, i tornar a nèixer.

Que ningú hagi de passar pel mateix que jo !

El recital fantàstic, la gent no cabia, un èxit, una moments meravellosos i únics compartin la poesia que surt del més endins del ser.
A vegades penso que tots hauríem de ser poesia, de sentir l'alé de viure, d'expresar-nos tal i com sóm, treure'ns la pell i ser essencialment poesia.
No penseu que la vida seria més fàcil, o penseu, que encara ens seria més díficl, de totes maneres despullar els teus sentiments davant el públic és fer un streptease a pél, però en certa manera en aquests breus moments sóm nosaltres mateixos compartin uns sentiments que molts en realitat sentim molt endins nostre.
La próxima moguda segurament serà en un pub, i els que recitarem serem nosaltres mateixos els del nostre grup Fent Paraules, senzillament estic en un núvol, on no esperava estar mai.
M'ha costat acosenguir-ho però estic orgullosa d'haver montat aquesta moguda amb l'ajut dels meus companys.
Ara em sento més satisfeta de mi mateixa, i he vist que puc aconseguir la fita que em proposi, tal vegada aconsegueixi les properes que vull aconseguir.
La veritat és que fer i escriure es el que m'omple veritablement, ho he descobert, i potser que posi fil a l'agulla, de moment encaa estic flipant.

M'assec amb la serenor del silenci
les paraules s'amunteguen,
les senyals s'acosten.

Rosa, suaument em mira,
Verd m'il.lumina
Vermell m'exasperà.

Espero el mot just
la definició exacta,
d'un alè que s'en va.

Acosto la mà
per trobar-me
i els ulls s'escapen.

Troballes de dia
que a la nit
s'amaguen.

M'aixeco a la vida
buscant el sentit,
la noblesa del sentiment.

M'agrada acaronar
el temps que flueix
atravessar les meves venes

sentir la vida
que envaeix
el sense sentit
dels pensaments.

-Montse-

ESTEU TOTS CONVIDATS

US ESPERO EL PROPER 19 DE SETEMBRE A LES 19 HORES DE LA TARDA A LA BIBLIOTECA " LA COOPERATIVA" DE MALGRAT DE MAR, PER COMPARTIR UNA SESSIÓ DE POESIA AMB MONTSERRAT ABELLO I LAIA NOGUERA

FATAL...

Avui he disminuit a dos cigarretes, el paquet de tabac, s'ha acabat, la tristor, i l'angoixa estàn servides.
Com es possible que ens poguem enganxar d'aquesta manera, això es pitjor que enganxar-se a la heroïna, almenys en aquells temps tenia clar que havia de deixar-ho, que era dolent, però el tabac, costa molt més, aquesta cosa inofensiva, petita, que va dins una capseta de color vermell i blanc...UFFFF!, ES DUR, demà intentaré passar a base de xiclets i regalisíes.
Ah, els xicles de nicotina, PUAGG!! NI UN, n'he provat un i quasi bé em dona un yu-yu.

DEMÀ S'HA D'ACABAR EL TABAC

M'HE DECIDIT A PUBLICAR-HO.
Dèmà és el dia fixat per deixar de fumar, no sé si podré, però el metge m'ha receptat uns chiclets de nicotina, espero poder deixar-ho, però enganxa més que aulsevol droga, i més quan no notes els seus efectes malignes, et trobes bé, i ja no et queda cap més vici, serà dur, fins i tot m'ho va dir el metge, donades les meves circumstàncies personals, però jo li vaig dir que volia intentar-ho, perquè ara estic fatal per la malaltia del meu pare, i demà serà per un a altra cosa, espero poder guanyar la batalla a aquesta adicció, que encara que m'agrada molt, sé i sóc conscient que s'ha d'acabar, així que espero el vostre suport.

Reconec les teves mans
petites i rodones,
reconec els teus dits
gruixuts i lletjos.

Reconec les teves petjades
el teu caminar,
i la forma en que poses el cap
quan et mous.

Reconec quan respires i transpires,
reconec la teva mirada
sé quan estàs angoixat.

Reconec cada centímetre del teu cos,
cada renec i batec
reconec el teu pas,
el teu bagatge.

Complice i espectador,
amable i carinyós,
segueixo les teves petjades
fins retrobar-me amb el teu cos.

-Montse-

EL PAS DE L'INFERN

Sento la foscor del teu esperit
envoltant la meva ànima,
esclafant els meus sentiments,
ferint les meves paraules.

L'Invasor s'acosta,
dificilment transformat
en un gest amable

El mar es torna gris,
les ones s'alcen espantades,
les gavines voltegen apresuradament.

Les teves mans s'acosten
i el meu cos tremola
els meus sentiments
s'esborren
dins les brumes de les paraules.

-Montse-

EM FA RÀBIA EL MASCLISME

L'altre dia varem anar a veure els focs que feien a Malgrat, que per cert varen estar força bé, i al acabar vàrem anar a prendre café a un Bar que es troba a prop, i justament ens vàrem trobar a uns veïns amb els que ens vàrem sentar a la mateixa taula, per no "ser sepratistes", doncs bé, vàrem començar a xerrar, d'aquest, de l'altre, ja sabeu com van aquestes converses, fins que vàrem arrivar a parlar, d'una noïa del poble, que s'ha ajuntat amb un altre noi, i ara tenen un fill.
El que em va irritar i posar de mala llet va ser un dels comentaris dels homes, que estàven a la taula, un d'ells va dir es que aquesta tia ha portat "mala vida", fins i tot m'han dit que s'ha tirat...ja no vaig voler seguir escoltant, i jo vaig dir, quina mala vida ha portat?, casar-se?. separar-se?, tirar-se a més d'un tiu?, això és mala vida?.
Em fa ràbia que encara hi hagi homes i dones, que pensin que si una dona té varies parelles és una "puta", i perdoneu la praula, i un tiu sigui un "gran macho", FINS QUAN AQUESTES DIFERÈNCIES?
Em pensava que això havia passat a la història i que els de la meva generació erem diferents, però veig que les coses segueixen igual, QUINA LLÀSTIMA!.

EXPO ZARAGOZA

Aprofitant que hem anat a veure a la família de Zaragoza hem passat per l'Expo, i la recomano a tothom, han fet una bona feina, Zaragoza està nova, l'han tornat a dibuixar, amb dos ponts que creuen el riu Ebro que són impressionants i un altre pont, que és una entrada a l'Expo amb forma de peix, val la pena estar-hi i donar una volta visitant els països que hi ha en el nostre món, fent un tribut a l'aigua,valen la pena el de Korea, el de Kazajistán, Marroc... en fi està molt ben fet, i sobretot no us perdeu el Tsunami.

L'ESTIU L'ALEGRIA DE VIURE

Un bon estiu, fa calor, potser massa, però és el temps de sortir, d'anar a la platja, de prendre alguna cosa a la fresca de llegir, i de relaxar-se.

Aquesta setmana no treballo, i aprofitaré per prendre el sol, sortir i anar a la platja a escoltar el soroll de les onades mentre estic tumbada sobre la tovallola, i són aquests petits moments els que valen la pena de gaudir per relaxar-se i no pensar.

I mentrestant seguiré pulint una petita sèrie de poemes que he escrit, i que penso intentar que es publiquin a algun lloc, si tinc sort, perquè a vegades tot és cuestió de sort.

UNA TARDA AMB MONTSERRAT ABELLÓ

Senzillament no hi ha paraules.

Hola, torno a ser aquí, perdoneu que us hagi deixat un temps, però valgui la redudància no disposo de temps, entre la feina, el meu pare, i tot plegat no he pogut escriure fins avui.
Una boníssima notícia, estic montant un recital de poesia a Malgrat juntament amb els meus companys de programa, i avui vaig a conèixer a la Montserrat Abelló, cosa que em fa molta il.lusió de que una escriptora com ella ens rebi a casa seva i vulgui parlar amb nosaltres, ja us explicaré com m'ha anat.
Que més us puc dir que la feina molt bé, estic contenta, i això contraresta la tristor del seguiment d'una malaltia tant cruel com és el càncer, en un ser estimat, però veient les ganes de lluita i de viure que té el meu pare no em puc permetre estar trista, només mirar endavant.
En quan a la meva malaltia el mes que ve sabré si ha valgut la pena tot el passat, però tinc el pressentiment que anirà bé.

Només dir-vos
que us porto dins el meu cor,
que no oblido l'any que em passat junts,
i que sempre n'estaré agraida.

UNA PROPOSTA, MONTEM UNA TROBADA, O QUÈ?

La tremolor dona pas a la quietud, miro al meu voltant, no hi ha res, només, cases, cotxes i persones que caminen que somriuen, que no donen cónsol.
Sempre mirant enrere, i pensant en el futur, tot s'esdevé una incògnita, una incertesa.
Tremolen les mans
els pensaments envolten
les meves passes
el meu futur.

Què sóc, sinó només
una dona
una persona
dins un món petit.

Quan vull cridar
no puc desprendre
el meu crit
sinó plorar.

Plorar
endins
sense fer soroll.

Vaig caminant a pas ràpid, decidit, i retinc les llàgrimes per no plorar, impotència, rebuig, angoixa, tremolor, suor, por, sobretot por.
Intento pensar, recapacitar, recapitular, menysprear, renegar, cridar,
caminar, i només sento por.
Segueixo, faig una passa davant l'altra, em marco un camí, i no consegueixo veure l'horitzó, i m'envolta la tremolor, que precedeix a la por.
Respiro, m'aturo, injustícia, pau, repugnància, insostenible, mel.langia, paraules i més paraules, encadenades.
Busco colors, ocells, núvols, claror, el sol.
Trepitjo la sorra,toco l'herba que m'envolta, i em remullo amb l'aigüa que cau del cel, no puc sentir.
Ràbia, indignació, incomprensió, paraules i més paraules

ESTIC DORMINT

RING, RING, sona el telefon
-Digui
-Hola es usted Montse....
-Si diguim
-Le interesaria tener unas vacaciones GRATIS...
-Oiga mira no me tome el pelo...
-No, no, espere
Ja estic una mica farta ara que agafo el son
-Diga...
-Es usted Cliente de ....
-Sí,
-Pues esta es una nueva promoción, en la que si usted, bla, bla, bla...
-Bueno y lo del viaje que?
-A eso quería llegar si usted y su marido se hacen clientes de... pagando pequeñas cantidades en seis meses, o más si quiere, puede disfrutar de unas estupendas vacaciones en donde usted desee.
-Ah, pero no eran gratis?
-Sí bueno, de esta manera no paga casi nada
-No eran gratis?
-Bueno no exactamente, se le ofrece un crédito muy bajo.

He colgado, otra siesta que se va a la mierda, siempre pasa y a la misma hora.

UNA ALTRA VEGADA FORMANT PART DEL MÓN

Tot arriba i ja formo part de la vida quotidiana del món.
He començat a treballar, un canvi total, del caos a una feina molt més tranquila, molt més organitzada, en la que cada persona té el seu lloc, almenys de moment.
Torno a escoltar a la gent, els seus problemes, les seves tristors, i em sento una mica defraudada en el sentit de que no puc fer rés més que el que em toca, si ja hagués estudiat i tingués el títol d'educador social, podria acostar-m'hi molt més, però almenys veig la cara que la nostra societat no vol veure moltes vegades, la gent que no és tant afortunada.
Veig la gent necessitada, la gent que consumeix drogues, i s'ha quedat dins d'aquest món ocult, ple de delinqüència, i de marginació, veig la gent que ha fugit del su país per tenir una vida millor, i també veig la soledat de la gent gran.
Per uns moments quan els atenc, crec que puc fer alguna cosa per a ells almenys escoltar-los, i informar-los a on dirigir-los.
De mica mica em vaig assabentant de tots els ajuts i com funciona tot, suposo que aviat ho acabaré dominant.

Mentrestant, de casa a la feina i a veure al meu pare, que aviat comença la quimiterapia, el proper dia 1 de juliol, ell està content perquè almenys li faran tractament, però a vegades es pregunta el perquè de tot plegat, i jo intento animar-lo, tant a ell com a la meva mare, però jo no estic gens animada, no ho acabo d'assumir, en certa manera, no puc imaginar el moment en que ell no hi sigui, i seguir vivint, i seguir endavant, no sé com explicar-ho tot és molt confús, però intento fer el dia a dia el més normal possible.

RELAX

PAU, TRANQUILITAT, NORMALITAT

Demà començo a treballar, tornaré a trobar la normalitat que tant he esperat, i començar una nova feina amb molta il.lusió, per fi després de tot aquest temps, podré reemprendre el meu camí.





A mica en mica començo a reemprendre les meves activitats, i una d'elles és la feina que demà començaré en una area que em preocupa i m'agrada molt, com es el benestar social, espero aprendre molt, i ser d'ajuda, i així poder arribar a fer l'accés per estudiar la carrera d'educador social.

A banda m'he ofert per ajudar en un centre de rehabilitació de toxicomans on hi treballa un amic meu, tant sols per aportar un punt de vista des de el que ha estat viure aquesta experència, i poder donar a les persones que es troben en la situació en que jo estava, ara fa uns vint anys.

En quan a la malatia del meu pare, ell està animat per poder fer quimioterapia, i jo no em puc permetre el luxe d'estar trista ni deprimida, sinó que em tindrà al seu costat en tot moment, per ajudar-lo i acompanayar-lo en aquest llarg camí que s'ens presenta a tota la família.

AQUEST DIJOUS...

Bé després d'aquest temps, he resolt algunes coses i he demanat informació, el dijous tinc visita a l'ICAM, i demanaré l'alta, que m'han informat que me la poden donar pel mateix dia, cessaré de la Gene i començaré una nova vida laboral Pineda de Mar.
UFFF!!!, QUINS NERVIS HE PASSAT, PERÒ AIXÒ TÉ SOLUCIÓ.
En quan al meu pare... ha estat ingressat aquesta setmana per fer-se una biòpsia de pulmó i dimecres ens donaran els resultats...Això no té solució, però farem el que podrem entre tots, i viurem el dia a dia, m'és molt díficil de pensar-hi, però d'ara endavant la vida serà d'aquesta manera.

VÍCTIMA DE LA DESINFORMACIÓ

Estic amoïnada, tot va de mal en pitjor, tot va del revés, apart de la desgràcia de la malaltia del meu pare, ara tinc problemes amb l'Icam, l'INSS, i jo que sé, la cosa es complica.
Després de donar voltes per a tot arreu, resulta que el passat 28 d'abril vaig al meu metge a buscar els comunicats de la baixa, i em dona visita pel 14 de maig, quan vaig el 14 de maig, em donen l'alta per esgotament de termini i amb data 1 de maig.
Truco a la Generalitat, no saben res, després de batallat una setmana em fan un certificat d'empresa i em diuen que vagi a l'INSS.
Vaig a l'Inss i em volen tramitar la invalidesa, jo els dic que no la vull que el que vull és l'alta médica per anar a treballar.
Em donen el telfono de l'ICAM, i es posa un noi i em diu, cap problema, ves al metge de capçalera i et donarà l'alta médica.
Vaig al CAP a informar-me i em diuen cap problema nosaltres t'ho arrglem.
Arriva el dia d'anar a uscar l'alta i el mete diu que no em la pot donar, que hagi de passa pel tribunal médic.
Avui vaig a l'INSS, i em donen hora pel dia 12 de juny, per anar al tribunal, suplico que em donin dia abans que sinó perderé la feina, i em diuen nosaltres no podem fer res, truca a l'ICAM.
Truco a l'ICAM i una senyoreta,em diu que res de res.
P sigui que quan em truqin de Pineda perderé la feina, i tot.
Algú e, pot ajudar a trobar una solució, o coneix algú a l'Icam, estic deseperada, quan tot es preveia anar bé, tot va malament.

ELS TEMPS EDEVENEN NEGRES

Fa dies que no em puc posar al blog, ara mateix estic totalment bloquejada, el meu pare ha estat a l'Hospital, i ha de tornar la setmana que ve, i la veritat es que els metges no ens ho han pintat gens bé.
Quan reps una notíca d'aquest tipus et quedes bloquejat, es com si t'envoltes una aura plena de tenebres, tot el meu cos tremola, entre el fred i la calor.
Pensava que una vegada d'haver vençut la malatia, no em podia passar res més que tot aniria bé, i que per fi tindria una vida normal i feliç.
I ara, aquest cop tant fort, tant dur, i més quan el meu pare és un home molt ben conservat, sa, i que no tenia cap símptoma, sols un mal d'esquena, pel que va anar al metge i de seguit el van ingressar i fer proves, i ja veieu quin futur.
No m'imagino la vida sense ell, ara mateix, no tinc paraules ni estic preparada per cap acomiadament, el cop ha esdevingut tant dur i tant sobtat que ara mateix no puc pensar.

JA TINC EL NIVELL C DE CATALÀ

Per fi ho he aconseguit !!! I això que tenia assumit que repetiria curs, però he aprovat.
Una cosa menys en la que pensar.
Només em falta aconseguir la feina a prop de casa, i estic esperant que d'un moment o altre em truquin de l'Ajuntament de Pineda, si això passés voldria dir que aquest és el meu any.
Els nervis em dominen, no puc dormir, l'espera es fa eterna...Paciència, com diria la meva mare.

Ara que ja estic molt millor, sembla impossible que sometre's a un tractament tant dur pugui limitar el teu ritme de vida, i a la vegada sembla impossible, la notable milloria que he sento al deixr-lo, ara només em queda esperar a les proves del mes de setembre per comprovar que el virus no es detecta i que estic completament curada.

un temps per recordar i reviure temps passats...

">

I ARA ELS EXÀMENS DE CATALÀ....

Estic desfeta dels nervis de fer exàmens, entrevistes, i més entrevistes, a banda m'han dit que el de l'ajuntament encara tardarà uns mesos, per restructurar-se, o sigui que... haurè de tornar a Mataró?, no vull pensar-hi...ara a estudiar pel nivell C de català tinc l'examen el dimecres, a veure, si no haig de repetir curs...
Perdoneu, però amb els estudis no em puc conectar gaire, de totes maneres una forta salutació a tots.

ELS EXÀMENS I LA SORT

Bé ja he fet i superat tots els exàmens, i amb bona nota, segons m'han dit ara el Tribunal, ha de triar els perfils que siguin addients per entrar a treballar, o sigui, que encara no sé res de res, i el pitjor és que aquest neguit no em deixa dormir,ni estar tranquila.
Només de pensar que haig de tornar a treballar a Mataró m'agafen esgarrifances, però intento passar el temps, aprofitant els raijos de sol, que tant m'ajuden a refer-me.

El que sí és cert es que cada dia em trobo millor, tinc ganes de fer coses i a mica en mica cada dia en puc fer una mica més, però el que no vull oblidar mai es a tota la gent que ha estat al meu costat, ni tampoc vull oblidar la soledat que es sent quan un està malalt, per això m'he proposat anar a veure de tant en tant, a dues noies que estàn lluitant contra el càncer, i donar-les hi el meu suport i companyia i sobretot ànims per tirar endavant.

Mai s'obliden les coses que ens passen al llarg de la nostra vida, i menys els sotracs que ens depara, mai s'oblida que durant un període de temps, els dies i les hores han passat, i tú t'has quedat a casa perquè no podies fer res més.

Però tot això té la seva part bona, d'aquesta experiència he conegut més a les persones, la seva qualitat, el seu siport, us he conegut a tots vosaltres i he vist l'altra cara de la vida.

Així que....m'haig de mejnar el món abans de que s'acabi.

Gràcies...

Ahir varem anar a la Moguda dels 80, i em sento CONTENTA I FELIÇ, d'haver tingut el privilegi de conèixer en persona, i haver compartit una bona estona amb la Lucía i en Francesc, i dic PRIVILEGI, perquè avui en dia hi ha poca gent que faci un viatge per conèixer a una altra persona, espero que el que ha començat entre nosaltres no acavi, sinó que segueixi. En aquesta societat manquen bones persones.
I a tota la família bloger que no heu pogut venir, espero que hi hagi una altra ocasió per trobar-nos i conèixer-nos,ja muntarem alguna cosa.
I a tots gràcies.
En ho varem passar molt bé, la música et feia sentir com quan tenies 15 anys, els DJs, en Juan Carlos i en Charly s'ho van fer molt bé, i varen tenir la preferència de que em van dedicar LA CASA AZUL, cosa que em va fer sentir que la gent del meu voltant , la que m'ha conegut i em coneix m'estima, per què que és sinó l'estimació?
Moltes gràcies Juan Carlos y Charly, per haver-me tingut en compte, i per el vostre suport, com ja sabeu sóc una supervivent, i ahir encara que no estava al 100% m'ho vaig passar i em vaig sentir d'allò més bé.
Ahir vaig tocar el cel, vaig estar ben acompanyada, millor dit molt ben acompanyada, i espero seguir estant en la vostre companyia.

Bé ara us deixo vaig a estudiar una miqueta que el proper dimecres i dijous tinc les proves a l'AJUNTAMENT DE PINEDA DE MAR, i espero tenir una miqueta de sort.

A tots gràcies i només dir-vos que US ESTIMO.

Demà...

Demà a les 23 hores davant el QK, per fi us coneixerè, encara que no estic al 100%amb fa molta il.lusió.

PARTY

Com m'ha dit en Francesc, el dissabte quedem a les 23 hores davant del QK? ja SOPATS??
O bé preferiu quedar sobre les 9.30 del vespre hi anar a sopar?

LA VIDA COMENÇA ALS 40

Vaig tancar la porta, per poder estar sola, la necessitat de mirar-me al mirall, i el reflexe d'uns anys que han anat passant vertiginosament.
Vaig anar a buscar el meu album de fotografies, i les vaig comparar, amb el reflexe del mirall, aquella cara infantil, d'immaduresa, d'innocència, havia donat pas a unes faccions més dures, menys endolcidas. La mirada plena d'il.lusió per veure el que m'oferiria la vida, havia passat a ser una mirada més reflexiva, ja no tenia la brillantor de quan tot és nou, i s'obren camins i camins.

El pas dels anys, de les vivències, i de les experiències, configuren el nostre rostre i el nostre cos.

Avui, miro endavant, estic a la meitat de la meva vida, suposadament, i això espero,a vegades em sento orgullosa de les meves vivències, que bones o dolentes formen part del que sóc ara per ara, i veig que encara hi ha tot un horitzó per conquerir, un munt de coses que encara haig de fer i aconseguir, i estic contenta de tenir encara aquest plantejament, i no haver-me convertit en el que sempre m'havia dit que no faria en: "una dona de casa", encara no toca.

No sé si ho aconseguiré tot, però mantic la il.lusió de poder-ho fer, i això fa que sobrevisqui moltes vegades als meu pensaments.

Res encara ha acavat, i tot comença, els dies de festa tornen, i l'empenta de tirar endavant nous projectes i són.

El relexe del mirall, és el meu reflexe, la vida. Els sentiments segueixen intactes que quan era adolescent, però amb més reflexió, tot més ben pensat, perquè la vida segueix als 40.

L'ALEGRIA D'HAVER ACAVAT

Decididament, aquesta serà la meva cançó aquest any.

Avui ha tocat visita al metge, bones notícies, s'ha acavat, el que passa que fins d'aquí sis mesos no sabrem ben bé com ha anat el tractament i sí definitivament ha donat els resultats esperats. De totes maneres la metgessa m'ha comentat que d'aquí quinze dies tindràn els resultats de la prova d'ARN, i també m'ha comentat de que sí d'aquí un mes no estic al cent per cent haig de trucar-la, per fer-me proves.

Espero no haver de fer aquesta trucada, de moment tot va lent, cada dia i a poc a poc vaig fent cada dia una miqueta més, però costa, i de ben segur que ho aconsegiré.

Mentrestant, ara mateix estic estudiant uns temes d'administració local, per poder-me presetar a l'Ajuntament de Pineda de Mar, com a Auxiliar administratiu i com a Administratiu, són pocs temes perquè es per entrar en la borsa de treball, però tinc esperances de passar-le i oblidar-me de la feina als jutjats, i poder estar a prop de casa, que ja porto masses anys viatjant per anar a la feina, i estic cansada.

Espero i dessitjo el proper any, poder fer l'accés a la Universitat, i estudiar per ser Educadora Social, que en realitat és el que m'agradaria aconseguir.

I bé,després d'explicar-vos com segueix tot, només dir que sigui com sigui el dia 19 aniré a la moguda dels 80, tant sols per veure-hos a tots.

EL SISTEMA JUDICIAL

Aquests últims dies hem sentit a parlar molt del sistema judicial, que sí funciona, que sí es culpa del jutge, que sí és culpa de la funcionària que estava de baixa,que sí, que sí...
La veritat és que des de el meu punt de vista el sistema falla, i molt, després de tota la vida veient com funcionen els jutjats des de dins, com a treballadora, us haig de dir:

- En primer lloc, hi ha funcionaris que treballen i n'hi ha que passen de tot.
- En segon lloc, els funcionaris cobren uns 1000 euros.
- En tercer lloc, els jutges en primer destí solen cobrar uns 4000 a 4600 euros mensuals.
- En quart lloc, hi ha jutges que treballen, n'hi ha que solen passar pel jutjat unes tres hores diaries, amb l'excusa de què treballen a casa, ah! i els divendres s'agafen festa.
- Normalment la persona que aten al públic és el funcionari de torn, o la funcionària, el jutge no aten quasi bé a ningú, sobretot si és particular.
- Els funcionaris fitxen, cada dia les set hores de feina.
- Els jutges i secretaris no fitxen.

Vistes aquestes diferències que són notables haig d'afegir:

Molts de jutges no recolzen als funcionaris, sinó que els hi demanen ressponsabilitats, el funcionari ha de tramitar, controlar les execucions, atendre al públic(això comporta insults, i d'altres amenaces), passa sentències, i normalment, imprimeix les que són de calaix. El funcionari apart de tramitar incoa, passa i repassa taxacions de costes, per sí de cas.

I quan té algun problema el passa al jutge, que resolt tot seguit, o tarda i tarda...
i se li acumulen els expedients al despatx.

A vegades el funcionari intenta passar l'expedient al secretari, per veure si avancem el tràmit, però com sempre torna l'expedient al funcionari, i diu que es cosa del jutge.

A les Comunitats autònomes, als funcionaris, i sobretot als interins de'ls hi exigeix el català, o la llengüa co-oficial, als jutges i secretaris no els hi cal, ells són dèus, només faltaria.

A tot això haig d'afegir que he treballat amb molts bons jutges, però la gran majoria viuen molt bé a les espatlles dels escalus, i després surten per la televisió dient que la culpa la té la pobra funcionària que està de baixa, renoi!, això és el més fàcil. Però a aquest jutge no li passarà res de res, pena de la pobra noia que està de baixa.

A banda de tot l'exposat haig de reconèixer que he tingut molts i bons companys, treballadors, entregats, i que no els importava fer més hores per tal de tenir les coses a punt, i també que he tingut companys inútils totals.

El sistema falla, sí, però comencem per amunt, comencem a tocar als DÈUS, que s'ho creuen la gran majoria, comencem a demanar responsabilitats, als de dalt, i després als funcionaris normals.

És indignant que a aquestes persones, amb càrrecs tant importants, que decideixen sobre les vides de les persones, mai els hi passi res, que se'ls deixi engrandir, i seguir vexant als treballadors, com ha passat amb dos jutjats que conec molt bé, sense que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi pres cap decisió, sinó que han esperat que aquests senyors demanessin el trasllat.

En fi... un altra dia us parlaré dels fiscals, que també tenen, tela.

UN PETIT AVANÇ...

DEMÀ S'ACABA

Per fi, demà ultima injecció i ultimes pastilles, la setmana que ve, i les següents de recuperació, però suposo i espero que en un mes o dos, estaré llesta, i com sempre, la party dels 80 és el proper 19 d'abril, us donaré més dades avui mateix o demà.
Només veig amb satisfacció, el camí que he fet fins ara, i que encra que aquestes ultimes tres setmanes, han estat i són de pena, he resistit contra tot pronóstic, i es que les persones no sabem fins a on arrivem, nosabem el que som capaços de suportar fins que no entrem en la lluita, de moment aquesta batalla està guanyada, i acabada, espero superar totes les batalles que s'em posin per davant, ara ja puc.
L'altra dia, em vaig assabentar que un veïna havia estat operada de'un càncer de pit, i que estava fent la quimioterapia, i sense pensarm'ho vaig anar a donar-li ànims, i seguiré donant-li suport, perquè en aquesta vida i en aquestes malalties, el suport moral, el saber que no estàs sol, i que hi ha gent que vol que segueixis endavant, és molt possitiu. I el que espero es poder ajudar a gent, que pateix aquesta soledat que comporten aquests tractaments.
Per a mi ha estat molt valuós els vostres comentaris,les vostres paraules, i el vostre seguiment, ha estat i serà un plaer haver-hos conegut.
I suposo que seguiré enfilant-me per la vida, lluitant, encara que sigui contra corrent com sempre, i tornant a ser la protestona de sempre.

AVUI HA SORTIT EL SOL!!!!

Per fi un dia de sol, per poder sortir a fer un vol.
Després d'aquesta llarga hibernació espero que comenci a sortir el sol cada dia, i començar a treure la roba d'estiu, i retrobar la normalitat, em queda aquesta setmana i la que ve, i....
prova superada, després ens trobarem tots.
Ah!! una curiositat avui que he sortit m'he comprat unes sabates estil anys 50 com les que portaven les pin-up, vull donar-me petits homenatges, i celebrar que arriba la llum, o sigui que aquest estiu canviaré l'armari, renovaré forces, per seguir caminant.

LA CASA AZUL

I LA REVOLUCIÓN SEXUAL

Un toc d'aire fresc, divertit, amb ritme. Em va encantar, m'ha enganxat el seu ritme recordant el so de la música "Disco" dels anys 80, i per la seva innovació. Espero que aquesta gent segueixin tocant i regalant-nos la seva simpatia.

COM T'HO PODRIA DIR...

Així comença una de les cançons que més m'agradan de Lluís Llach, com us podria dir, perquè us fos senzill... Estic al final, però tant dèbil, tant enssopida, i la vista sobretot em molesta la picor dels ulls, que m'impedeixen escriure més sovint al blog, ni tant sols llegir els vostres, menys mal que tot s'acava, i espero tornar a estar com abans, perquè ara mateix dubto de la meva serenitat.
Sí perquè no sóc gaire capaç de raonar ni pensar com sempre, m'he tornat en una altra persona, els metges diuen que quan tot passi, tornaré a ser la de sempre, que aquest canvi de caracter és la medicació, però costa tant, lluitar contra el cos i la ment.
Però bé el 28 de març acabo el calvari, la última injecció i la última pastilla.
El que tinc més ganes és de trobar-nos tots, a la festa dels 80, que suposo que faran cap al final del mes d'abril, a la Discoteca KUKA de Sta Susanna, sinó ja la montarem nosaltres.

MASSES COSES

Estic, escrivint una sèrie de poemes, pel concurs de Sant Jordi d'aquest any, i els haig d'entregar el proper divendres, el pitjor de tot és que l'ull, s'em ha tornat a secar, i el tinc fatal, però ho intentaré acabar.
No sé si tenen massa qualitat, però la qüestió és anar fent, i com diu una amiga meva escriptora de comptes, per escriure només s'ha d'escriure i dir el que penses i vols transmetre, sobretot buscar les paraules adecuades al que vols expressar.

LES GANES DE LLUITAR

Les ganes de lluitar per la vida, d'aconseguir les fites que ens proposem, és un camí llarg i dur, les ganes de cridar s'ofeguen moltes vegades, les ganes d'anar en contra les injustícies, contra les imposicions establertes, ens fan recapacitar.

Sovint ens aferrerm, a les coses materials, als nostres desitjos d'ésser més que ningú, de tenir més que ningú, d'aconseguir més coses, i a mica en mica ens anem fent la nostra pròpia presó. I no ens adonem que la única cosa a la que val la pena aferrar-se es a la vida.

La vida que tant sols és única i només una, i això ens tindria que fer reflexionar i aprofitar al màxim cada instant que se'ns ofereix davant nostre. Aquest instant és únic i de ben segur meravellós.

Les petites coses es fan grans quan no es tenen.

Per això cal que el camí que fem tingui el màxim d'afers possitius, enriquidors, per a nosaltres.

Aquesta és una de les reflexions que em faig constantment, ja que sense buscar, ja vènen els mals moments, els problemes, i aquests són els moments en els que s'ha d'estar ple de possitivisme per afrontar-los de la millor manera.

Segurament aquesta reflexió passarà a la història quan estigui bé, perquè les persones, ens preguntem aquestes coses en els mals moments, i ens diem una i altra vegada que em de valorar més el dia a dia, i tot això que pensem, però quan el moment ha passat, tornem a lluitar per totes aquestes coses que al cap i a la fi no valen la pena.

COMENCEM DE NOU

Hola a tots, sento haver deixat d'escriure tot aquest temps, però he tingut la vista fatal, avui sembla que estigui millor, i aprofito per dir-vos, que agraeixo moltíssim el vostre suport, i que només em queden CINC injeccions, ja arrivo a la fi, després només quedarà el temps de recuperació, però moralment em fa sentir més eufórica.

Un prova més superada en aquesta vida tant moguda que tinc.

" Una vegada més, em miro al mirall,

sóc jo? o només és un reflexe?.

Com passa el temps, i la vida transcorre

misteriosament dins les nostres venes.

Un viatge llarg, ple de sotracs,

un destí millor dins l'embarcació.

Com t'espero, i desepero

en la meva lluita, en les meves nits

plenes de neblina, boscosa

solitut anhels de futur.

Com enyoro les passejades

pel sol infinit del meu camí.

I les nouvolades esperançades

d'aconseguir un cel més clar.

S'obriran noves portes,

en un futur sempre incert,

nous infinits per recòrrer,

sempre acompanyada per les meves forces.

Com enyoro les paraules,

la saviesa de la vostra companyia,

tornarà tot al seu lloc,

on ha estat sempre el meu cor."

-Montse-

Per vosaltres.

Ho sento...

Sento no haver escrit abans, però porto més d'una setmana amb els ulls secs, una altra contraindicació de la medicació, i això m'ha provocat que no pogués ni llegir ni escriure i menys possar-me a l'ordinador.
Però bé a mica en mica em vaig recuperant, i avui escric perquè us trobo a faltar, i que no penseu que he tancat el blog.
Una abraçada, aniré escrivint a mida de que vagi recuperant la vista.

Ja està aquí, ja arribat l'ARALE !!!!

Ja arriva el final, i només de pensar que ja estic arrivant, i que arrivaran temps millors, m'omple d'alegria, el pensar que a poc a poc seré la Montse de sempre, i recuperaré la meva vida, espero que després d'un any d'obscurantisme, tornaré al igual que ARALE.

Però no penseu que estic desconectada del que passa al meu voltant, perquè estic alerta del que passa al món i sobretot al meu poble, només comentar que el problema de la Riera segueix, i que la gent segueix lluitant, que en l'últim ple, el PSOE i el PP varen votar a favor del primer projecte i que suposa la tala dels arbres, eren nou vots contra vuit, per tant varen tornar a guanyar els PEBROTS dels qui governen, i no volen reconèixer que s'han equivocat. Tot això davant d'un poble que s'alça en manifestacions per poder ser escoltats, i què es tingui en compte la seva opinió.

Mentrestant el passeig de LLevant ha sofert la tala dels arbres que tenia, la zona del polígon industrial cada vegada té menys arbres, i de mica en mica els pebrots fan i canpen fent el que els hi dona la gana.

D'altra banda el món segueix rodolant, amb escàndols financers, la crisi de la totxana, les guerres d'Irak, Kenya, Afganistàn, i a saber de quants llocs més, però cada vegada les notícies en donen menys importància, i així tots mirem cap una altra banda, pensant que a les nostres llars estem ben segurs, és la mirada d'occident, la nostra postura més còmode.

I ara que comencen les eleccions, uns ens donaran diners, i els altres ens milloraran la vida, però dels catalans i del nostre estatut no en sabem res, suposo que per després de les eleccions depen de qui guanyi, i amb quina majoria en tindrem notícies.

Però nosaltres seguim patint la mancança d'infraestructures, de comunicacions i de llum, i aquí no passa res de res, seguim calladets com sempre.

Senzillament, COLLONUTS, fins a tal punt que quan veig als veritables polítics, i gent imitada, em sembla veure el programa.

QUÈ ESTÀ PASSANT

Avui a les notícies, han donat malauradament, que un menor de 9 mesos ha mort a causa dels maltractaments, per part de la mare, l'avi, i la companya sentimental d'aquest últim, també han dit que hi ha hagut un altre cas de violéncia de génere, i si seguim les notícies són desalentadores.

D'altra banda es segueix parlant de la novia de Sarkozy, i de les despeses que el president de la república de França ha emprat en el seu maquillatge, ni més ni menys que 34.000 euros.

I aquí comencen les promeses dels nostres polítics, el PSOE vol pujar les pensions, cosa que em sembla molt bé, però el PP vol que el castellà tingui més hores de classe, o sigui, que em de suportar un nou atac feixiste en contra de la nostra llengüa, un atac més, ja no ens ve d'aquí!!.

Com diu la família SIPSON nos hemos vuelto ya locos??

FENT PARAULES

Avui gravem el programa FENT PARAULES, i dic gravem, perquè sense la col.laboració de tots els companys que cada setmana, venen a gravar, no podría dur-lo a terme.
Aquest programa va nèixer i sorgir, d'una idea que feia anys que em voltava pel cap, i que un dia parlant amb la Susy varem intentar portar a terme. El cas es que totes dues sabíem que escrivíem poemes i narracions, i que ens agradava aquest tema, i volíem aconseguir un lloc i fer un grup de gent per compartir moments d'escriptura i literatura. Així que varem començar a fer contactes, fins que un dia parlant amb la Neus, m'assabento que ella també escriu, i em promet que buscarà un lloc per trobar-nos, així que dins d'aquesta eufòria, comencem a trobar-nos.
A mica en mica, començo a conèixer a gent que també escriu, i els començo a convidar, fins que a mica en mica aconseguim fer u n bon grup amb en Javier, la Isa, la Natàlia que és la benjamina i la que millor escriu de tots nosaltres perquè encara és jove i diu el que sent i el que pensa, la Georgina, i com no tots aquells que volgueu venir amb nosaltres.
Ostres!! i fa poc varem tenir amb nosaltres a l'Anna Hernàndez, i també espero que vingui en Pablo Maestro, ja que fins fa poc no sabia que escribia.
Realment cada dia em sorprent la gent del meu poble, així que el programa de ràdio és un lloc de trobada i de difusió per a tots i tothom, tant els escriptors del poble, com les persones que vènen a recitar com la Carme Castellà i en Victorino, a tots gràcies.
Així que si ens voleu escoltar, tots els dijous a les set de la tarda gravem i el programa s'emet el dilluns al migdia després dels informatius.
VENIU A FER PARAULES AMB NOSALTRES !!!!!

DIA A DIA

Quan em vaig despertar, vaig mirar el rellotje, només eren les tres i mitja de la matinada, i sols sentia el soroll dels que dormen profundament, no es sentia res més que silenci, un silenci tranquil, relaxant, així que em vaig posar un altre coixí, i va estirar-me.

Com que no em podia dormir, intentava pensar en viatges, en els llocs que probablement no estaré mai, i cada vegada m'angoxava més la idea de no poder dormir, els pensaments em venien al cap, anaven i tornaven, una i altra vegada, que llargues són les nits quan un pateix isommi.

Em vaig tornar a aixecar, els meus braços eren com dos sacs de patates, i les cames com si tingués agulletes de fer esport, m'assec al llit, i els cabells surtíen rodolant per sobre els hombros, i jo aixecava la mà per apartar-los i llençar-los al terra, al matí ja passaré l'aspiradora , vaig pensar.

Vaig tornar-me a estirar, però abans vaig prendre un vas d'aigüa, i vaig aconseguir adormir-me, fins a les cinc de la matinada, que em vaig llevar per anar al lavabo, incomoditats de beure tanta aigüa, i després vaig tornar al llit.

Quan ha sonat el despertador, m'ha fet l'impressió de no haver dormit gens, estic baldada, i tothom segueix dormint, -Quina sort !. Així que he despertat a tothom, i he demanat que em facin l'esmorzar, quan he pogut aixecar-me he aixat a prendre el meu vas de café amb llet i galetes, i he pres la tanda de medicació, igual que es fa un ritual, jo prenc les pastilletes, i a l'estona tinc un mal d'estòmac i de cap que tinc d'anar una altra vegada al llit, fins que definitivament puc estar de peu, i fer alguna cosa.

Sense fer res més interessant que escriure en aquest ordinador, ni res que mereixi la pena, dia a dia, els temps passa lentament, esperant la bònica primavera, que amb la seva alegria i els seus colors em portarà a la meva nova vida.

La primavera esperada, amb els seus dies més llargs, la temperatura més càl.lida, els colors de les flors quan floreixen, sembla que tot resorgeixi d'un sommi, d'entre les brunes, i tot comenci a despertar, després vindrà l'estiu, i els matins i les nits a la vora del mar, les passejades amb bicicleta i les caminates per les muntanyes i les mines de ferro de Can Palomeras, per arrivar a dalt de tot de la muntanya i contemplar la meravellosa postal que s'estén davant dels meus ulls, Malgrat i els pobles del costat, acaronats per les suaus ones blaves del nostre mediterrani.

RESPECTEM-NOS, SI US PLAU

Estic donant un tomb per tots els blogs que em visiten, tant de la blogesfera malgratenca, com dels meus amics blogaires, i en molts dels blogs sembla que la gent sota l'anonimat s'atreveix a dir de tot, el més díficil de tot és opinar i escriure amb nom i cognom, però jo penso que sempre s'ha de donar la cara, i tirar endavant, no val insultar o opinar políticament sota l'anonim, s'ha de mostrar l'identitat perquè et puguin respondre.
De totes maneres trobo que és molt fort faltar al respecte o insultar a ningú, siguin quins siguin els seus pensaments, manera de pensar i sigles polítiques, abans de tot hem de ser persones i com a tal comportar-nos.
No tot és negatiu en la blogesfera, a mi em serveix molt per conèixer a gent de tot arreu, i per assabentar-me del que passa pel meu poble, ja que no surto de casa, i quan surto haig d'anar amb cotxe o anar a un lloc concret, perquè no em puc posar malalta, o sigui que la blogesfera per a mi ha estat i és la salvació per comunicar-me, mai més ben dit és una eina de comunicació, encara que tinc moltes ganes de conèixer a tots els amics blogaires, i possar-los cara i ulls.

ah!!!! A TOTS ELS FANS DEL PROGRAMA FENT PARAULES, comencem a gravar la propera setmana, i estem oberts a tots els participants que vulguin venir i col.laborar a fer més accessible la literatura, i a expresar i llegir-nos els seus escrits, relats, poemes i d'altres.

JA ESTEM AL 2008

Molt bon any 2008, a tots els amics i amigues blogaires.
Ja ha començat un nou any ple de próposits i esperances per aconseguir.
La veritat es que jo no m'he proposat res, només vull sortir d'aquest malson i que arrivi el mes de març ràpidament, i amb ell l'esperada primavera, el bon temps, i la calor.
L'únic que espero és que aquesta mala temporada m'hagi servit per ser millor persona, i valorar el que el dia a dia ens ofereix la vida, a on ens porti, i segur que serà meravellós.