martes, 27 de enero de 2009

AVUI RESSONÀNCIA

Avui al meu pare li fan una ressonància, i després proves i més proves, tot plegat, per dir-nos el mateix "NO HI HA RES A FER".
De moment aguanta, perquè té més ganes de viure que qualsevol, i això el fa viure, aguantar i tenir esperança.
L'esperança, que jo no tinc, ni els ànims, ni la serenitat per veure més enllà.
Tal vegada sí, espero el miracle, que mai arribarà.
I a mica en mica comença l'acomiadament, i les paraules que mai ens hem dit....

miércoles, 14 de enero de 2009

TEMPS ERA TEMPS...

Recordeu aquesta cançó de Lluís LLach, doncs això és el que penso, el que rumio moltes vegades, seria meravellós rebobinar, tornar enrera i fer les esmenes dels errors que hem comés al llarg de la nostra vida, i tornar rebobinar, i fer un "PAUSE" i quedar-nos en els millors moments.

Avui he représ el meu programa de ràdio Fent paraules, que apartir d'ara serà en directe i els dimecres a les 7.15, una nova aventura, el directe, i més feina, però és la única activitat que faig, i no la vull deixar mentres pugui seguir.

Precissament avui tornava a casa després de la gravació, i no sé perquè he pensat que volia ser Heidi, i l'abella Maia, i tots aquells dibuixos que mirava innocent quan era petita, i que em feien cantar, dibuixar, fer col.leccions de cromos, i desitjar que passes aviat la setmana per tornar-los a veure el dissabte.

Aquests dibuixos ara, no agradarien als nostres fills, ja estàn acostumats al Dragon Ball, i etc..., i si alguna vegada han vist un capítol d'aquestes sèries, se'ls fan pessades, però a mi m'encantaven, tant els dibuixos com els colors que feien servir, i ara tota aquella innocència, s'ha tornat en l'esperiència de viure, de buscar, de trobar, de gaudir i de patir.
I com tot passa en la vida, ara toca patir, viure amb l'angoixa a sobre i resistir, i soportar una altre vegada la duresa que comporta el viure i el seu taranna.

Tornaria als temps de l'escola, de la rebel-lió i de la búsqueda del jo, de mi mateixa, del meu estil, de la meva manera de ser, i ara tot és com una pel.lícula que s'ha quedat en l'oblit del temps. L'engranatge del temps, ja fa temps que dura, i no es para, i després d'aquesta prova en sorgiran d'altres, i d'altres fins arrivar al meu destí.

Però la vida és tant curta i té tantes coses per descobrir, que em manca temps, per estar a l'aguait del que m'ofereix.

I a vosaltres?

miércoles, 7 de enero de 2009

UN ANY MÉS!

Després d'aquest parèntesi, espero que quan torni a possar-m'hi no sigui tan llarg us desitjo UN BON ANY 2009.
Les Festes aquest any no han estat com sempre, al contrari per a mi han estat molt tristes i dures de pair, només el sol fet de que potser molt probable que el proper any no estiguem tots junts, i que falti, un dels pilars de la meva vida, com és el pare, m'han fet estar nerviosa i molt trista, i no puc plorar, no puc mostrar el meu dol, només possar la millor cara i seguir el dia a dia, aprofitar les estones que pugui per estar amb ell, per contemplar-lo i recordar, aquell pare, al que jo idolatrava, del que n'estava enamorada.
Per a mi era l'exemple de l'home al que trobar i compartir la vida, era el meu confident, bo o dolent ho era.
El pare, és cert que les dones tirem més cap al pare, almenys en el meu cas, aquella mà que em portava a la placeta a jugar, aquells braços que em sostenien quan ja no podia caminar.
El pare, el que va patir les meves bogeries i adiccions, patint, no sabent que fer, però ho va intentar.
El pare que m'ho ha perdonat tot.
El pare, avi, que estima tantíssim als seus néts.
El cap de taula, quedara buit, i mai més podrem omplir aquesta buidor.
M'agradaria plorar, cridar, i les llàgrimes les empasso cada vegada que el veig, i toco la seva mà, acaricio les seves galtes, i veig com a poc a poc, aquella persona tant forta, tant enèrgica, va deixant de ser-ho.
Què més puc fer, pare?