jueves, 31 de diciembre de 2009

QUE EN AQUEST ANY 2010 ENS ARRIBI LA PAU

Hola a tots i totes, com podeu suposar, estic estudiant, ara he acabat el semestre i m'examino el proper 15 i 16 de gener a Girona. Aquesta vegada m'he matriculat de 4 crèdits, i de moment no m'ha anat malament excepte el d'Educació Infantil, que es una mica aborrit, ja que només parla de crear aules, temps de joc, etc... Si tot va bé el proper semestre començo les pràctiques a l'escola on va anar el meu fill. I com que estic animada em sembla que continuarè fent el grau d'educacíó primària. Com es de suposar, no tinc temps per escriure en el blog, i em sap molt de greu perquè no vull perdre les amistats que he anat fent durant aquests últims dos anys. Així QUE SI PUC EM PASSARÉ PER TOTS ELS BLOGS A FER-VOS UN PETÓ. Sense vosaltres no hagués pogut passar aquestes etapes tant dures. US ESTIMO I FELIÇO ANY 2010 MUAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!1

miércoles, 9 de septiembre de 2009

I ARA A COMENÇAR ELS ESTUDIS

El dia 22 començo el segon curs d'Educació Infantil, que estic fent per l'IOC, i la veritat es que en tinc ganes de començar, em queda poc, per acavar els crèdits, i només em quedaran les pràctiques.
O sigui que altra vegada no em conectaré tant com voldria, però ho intentaré.

viernes, 14 de agosto de 2009

Que les nits d'estiu us acompanyin

Les intenses nits d'estiu, plenes de rialles i records d'adolescent, quan em pensava que ho sabia tot, quan tot era complicat i la vegada senzill, quan no reprimia els sentiments, ni tenia ningú al voltant.
Nits màgiques de música, estels i colors.
Nits plenes de promeses d'amor passatgeres a la vora del mar.
Nits assoleiades per la lluna, banyant-me dins l'obscuritat de les aigües del mar.
Nits, ara, plenes de nostalgia per allò que ja no és, i no serà.

Ara les nits segueixen essent les mateixes, plenes d'estels i records.
Abraçades per la vida que segueix fluctuant.
Amb altres històries plenes de vivències complexes.

Miro enrere, i sols segueixo veient aquella noia que volia ser diferent.

miércoles, 12 de agosto de 2009

NO PUC FER COMENTARIS ALS BLOGS

Porto estona fent comentaris als blogs, i em surt una història rara amb unes lletres i núms estranys, si sabeu alguna cosa per arreglr-ho us agrairia que m'ho diguèssiu. Ja he fet la pregunta al Gmail, però no contesten.

domingo, 9 de agosto de 2009

JA ESTÀ AQUÍ JA HA ARRIBAT L'ARALE....


M'ha encantat Eivissa, sobretot pel seu ambient lliure, m'hi hagués quedat, de veritat, la tranquilitat, les platges, la gent...el mercat dels hippies, la seva música bé DON'T WORRY BE HAPPY.
En fi que vaig buscar la comuna que diuen que tenen i no la vaig trobar, però m'ha anat bé marxar uns dies, i ara tota la resta del mes de vacances, QUE GUAI!!!!!!!!!!!!!!!!11



viernes, 31 de julio de 2009

HOLA JA SÓC AQUÍ UNA ALTRA VEGADA

HOLA A TOTS!!!!
Ja sóc aquí per retrobar-vos a tots una altra vegada, he estat "missing", però entre una cosa i l'altra, no volia explicar-vos les meves penes.
He agafat vacances, el diumenge m'en vaig a Eivissa una setmana. I dir-vos que em vaig apuntar a fer el modul superior d'Educació Infantil a l'IOC i he aprovat els quatre crèdits. Dintre de tot estic contenta, i a mica en mica començo a sortir dels núvols, per tornar a la vida. Espero que encara estigueu aquí, ja que ara tothom té FACEBOOK, però a mi m'agrada més el blog. US ESTIMO A TOTS.

martes, 31 de marzo de 2009

EL PASSAT 19 DE MARÇ ES VA ACABAR

El meu pare estimat, a les 12.35 del dia 19 ens va deixar, simplement va deixar de respirar, dins la seva agonia, envoltat per tota la seva família, acaronat pels meus braços.
Hores abans estav despert, em va mirar, li vaig cantar la nana que ell em solia cantar de petita, li vaig dir que l'estimava molt, li vaig agafar la mà, i no la vaig deixar, fins que començà a patir, i el varen sedar.
Pocs moments de serenor, per dir-li quan l'estimava, i mentre li cantava la nana, movia els hombros al compàs de la cançó.
Vaig sentir l'últim alè, i em vaig acostar més per sentir aquell calor i aquella olor, que mai més sentirè.
Per tú pare, que no sé on estàs T'ESTIMO, ET TROBO A FALTAR.

sábado, 14 de febrero de 2009

ANEM FENT....

Bé doncs, de moment anem fent, seguint el camí que ens ha preparat el destí, no hi ha res a fer, la malaltia segueix, i ara els metges volen probar un tipus de tractament, per allargar el temps, o per parar la malaltia, tot plegat s'ha fet el que s'ha pogut m'ha dit el metge.
I ara amb aquest gust amarg, i aquest "Sense viure" intentem, seguir els passos que calen fer i acompayar-lo en tot moment, aquest és un camí llarg, però el viatge l'haurà de fer tot sol.
Com el que haurem de fer tots, però aquest és un tema que sempre preferim deixa-lo de banda, perquè ens fa por.
Fa por veure que tot s'acaba.

martes, 27 de enero de 2009

AVUI RESSONÀNCIA

Avui al meu pare li fan una ressonància, i després proves i més proves, tot plegat, per dir-nos el mateix "NO HI HA RES A FER".
De moment aguanta, perquè té més ganes de viure que qualsevol, i això el fa viure, aguantar i tenir esperança.
L'esperança, que jo no tinc, ni els ànims, ni la serenitat per veure més enllà.
Tal vegada sí, espero el miracle, que mai arribarà.
I a mica en mica comença l'acomiadament, i les paraules que mai ens hem dit....

miércoles, 14 de enero de 2009

TEMPS ERA TEMPS...

Recordeu aquesta cançó de Lluís LLach, doncs això és el que penso, el que rumio moltes vegades, seria meravellós rebobinar, tornar enrera i fer les esmenes dels errors que hem comés al llarg de la nostra vida, i tornar rebobinar, i fer un "PAUSE" i quedar-nos en els millors moments.

Avui he représ el meu programa de ràdio Fent paraules, que apartir d'ara serà en directe i els dimecres a les 7.15, una nova aventura, el directe, i més feina, però és la única activitat que faig, i no la vull deixar mentres pugui seguir.

Precissament avui tornava a casa després de la gravació, i no sé perquè he pensat que volia ser Heidi, i l'abella Maia, i tots aquells dibuixos que mirava innocent quan era petita, i que em feien cantar, dibuixar, fer col.leccions de cromos, i desitjar que passes aviat la setmana per tornar-los a veure el dissabte.

Aquests dibuixos ara, no agradarien als nostres fills, ja estàn acostumats al Dragon Ball, i etc..., i si alguna vegada han vist un capítol d'aquestes sèries, se'ls fan pessades, però a mi m'encantaven, tant els dibuixos com els colors que feien servir, i ara tota aquella innocència, s'ha tornat en l'esperiència de viure, de buscar, de trobar, de gaudir i de patir.
I com tot passa en la vida, ara toca patir, viure amb l'angoixa a sobre i resistir, i soportar una altre vegada la duresa que comporta el viure i el seu taranna.

Tornaria als temps de l'escola, de la rebel-lió i de la búsqueda del jo, de mi mateixa, del meu estil, de la meva manera de ser, i ara tot és com una pel.lícula que s'ha quedat en l'oblit del temps. L'engranatge del temps, ja fa temps que dura, i no es para, i després d'aquesta prova en sorgiran d'altres, i d'altres fins arrivar al meu destí.

Però la vida és tant curta i té tantes coses per descobrir, que em manca temps, per estar a l'aguait del que m'ofereix.

I a vosaltres?

miércoles, 7 de enero de 2009

UN ANY MÉS!

Després d'aquest parèntesi, espero que quan torni a possar-m'hi no sigui tan llarg us desitjo UN BON ANY 2009.
Les Festes aquest any no han estat com sempre, al contrari per a mi han estat molt tristes i dures de pair, només el sol fet de que potser molt probable que el proper any no estiguem tots junts, i que falti, un dels pilars de la meva vida, com és el pare, m'han fet estar nerviosa i molt trista, i no puc plorar, no puc mostrar el meu dol, només possar la millor cara i seguir el dia a dia, aprofitar les estones que pugui per estar amb ell, per contemplar-lo i recordar, aquell pare, al que jo idolatrava, del que n'estava enamorada.
Per a mi era l'exemple de l'home al que trobar i compartir la vida, era el meu confident, bo o dolent ho era.
El pare, és cert que les dones tirem més cap al pare, almenys en el meu cas, aquella mà que em portava a la placeta a jugar, aquells braços que em sostenien quan ja no podia caminar.
El pare, el que va patir les meves bogeries i adiccions, patint, no sabent que fer, però ho va intentar.
El pare que m'ho ha perdonat tot.
El pare, avi, que estima tantíssim als seus néts.
El cap de taula, quedara buit, i mai més podrem omplir aquesta buidor.
M'agradaria plorar, cridar, i les llàgrimes les empasso cada vegada que el veig, i toco la seva mà, acaricio les seves galtes, i veig com a poc a poc, aquella persona tant forta, tant enèrgica, va deixant de ser-ho.
Què més puc fer, pare?