sábado, 4 de octubre de 2008

Estava tant perduda, que buscava, buscava... i et vaig trobar a tú, la solució, la tranquilitat, amb tú desapareixien totes les inquietuts i era capaç de tocar el cel, caminar sobre aigües.
Però no em vaig donar compte de que eras una companya gelosa, acaparadora, i poc a poc et vas fer amb tot el que jo era. Quan em vaig donar compte era massa tard, i no podia abandonar-te, perquè tant sols vivia per tú, per una vegada més.
Per tú hauria estat capaç de tot, res m'importava més que tú, una vegada més, i seguia , i seguia, cada dia caminant al teu compàs, dessitjant sentir-te dins les meves venes, per poder estar més tranquila, tant sols per poder bellugar-me, tant sols per poder aixecar-me del llit.
El meu rostre, la meva suor, els meus passos depenien de tú, i quan més volia deixar-te, més em tenies a les teves mans, per només una vegada més.
Aquell rostre que altra vegada havia estat jove i innocent, s'havia apagat, i amb tú vaig perdre tota la meva innocència, tota la meva bellesa, i amb mi m'havia emportat tot i tothom que m'envoltava.
Sola, menyspreada, comdemnada a l'oblit dels meus amics, dels que deien que mai em deixarien, intentava caminar, sentint el dolor de qui s'ha mort, de qui no existeix, aquells que reien amb mi , ara passàven al meu voltant i no em volien veure, amagaven les seves mans, per no oferir-les, ni tant sols els amics del passat, "els bons amics" es varen interessar per mi.
Només els meus, varen prendre la decissió per mi, i arrencant les patates dels horts, d'un país basc, amb el fred, i la tremolor, vaig tornar a ressorgir, i tornar a nèixer.
Que ningú hagi de passar pel mateix que jo !

4 comentarios:

Miquel Casellas dijo...

Ara a ajudar els que han passt com tu. Ja sé que ho fas, però és el millor premi que pots donar.

civisliberum dijo...

Ho defineixes molt be.
Una abraçada.

David dijo...

L'important és la qualitat dels que sempre estan amb tu! La quantitat no és fonamental.

Una abraçada, Montse.

Francesc Cayetano dijo...

Un petó, Montse