domingo, 13 de julio de 2008

La tremolor dona pas a la quietud, miro al meu voltant, no hi ha res, només, cases, cotxes i persones que caminen que somriuen, que no donen cónsol.
Sempre mirant enrere, i pensant en el futur, tot s'esdevé una incògnita, una incertesa.
Tremolen les mans
els pensaments envolten
les meves passes
el meu futur.

Què sóc, sinó només
una dona
una persona
dins un món petit.

Quan vull cridar
no puc desprendre
el meu crit
sinó plorar.

Plorar
endins
sense fer soroll.

7 comentarios:

Miquel Casellas dijo...

Però al final de tot viure la vida amb l'amor com a excusa.

maria dijo...

Tant valenta que has sigut fins ara, vinga !!!!! no pots enfonsarte , ara no.

El blog del Xavier Ollonarte i Rovira dijo...

Ànims Montse. De veritat, que tu vals molt.

Coratge i valentia.

Cordialment,

Xavier Ollonarte i Rovira.

Brie dijo...

Montse, guapa, tira palante, qué sabrás como :D

Bruguers dijo...

Hola Montse, aquest escrit m'ha fet saltar llàgrimes d'angoixa.
És preciós i resalta un estat d'ànim que no es mereix ningú.
Un petonàs.

Francesc Cayetano dijo...

Un super petó Montse

Anónimo dijo...

un abrazo,no se decir cosas tan bonitas como tu.gracias.solo gracias por saber decir y expresar tanta emocion.maria.