domingo, 19 de octubre de 2008



El proper divendres 24 d'octubre a les 9 de la nit a la Barretina, recital de poesia en defensa de la nostra llengüa.

Apunte-vos tots al CORRELLENGÜA.

viernes, 10 de octubre de 2008

I ara què?
Em pregunto?
Caminant sola en el paratge del meu poble, en el cor de les veus.
On comença i on s'acava?
El què en realitat?
Somnis i realitats flueixen dels meus pensaments.
Què ha canviat ?
Tot segueix igual, les històries es repeteixen, i els gemecs no s'aturen, la hipocresia i la ràncunia persisteixen.
Quan trencarem les cadenes que no ens deixen avançar, els perjudicis que no ens deixen crèixer?
La corda que ens afoga les paraules, ens apreta cada vegada més, i els crits queden difuminats, plens de sang i de dolor. L'expressió de l'home, de la dona, d'un nen?
La LLIBERTAT, està en el nostre interior?
O es va construïnt una tela d'aranya al nostre voltant que no ens deixa moure.
Quan t'anyoro adolescència perduda, quan tot això semblava tenir resposta, amb la convicció que la trobaria !
S'ha perdut durant tot aquest temps.
Silenci.
Quietut.

sábado, 4 de octubre de 2008

Estava tant perduda, que buscava, buscava... i et vaig trobar a tú, la solució, la tranquilitat, amb tú desapareixien totes les inquietuts i era capaç de tocar el cel, caminar sobre aigües.
Però no em vaig donar compte de que eras una companya gelosa, acaparadora, i poc a poc et vas fer amb tot el que jo era. Quan em vaig donar compte era massa tard, i no podia abandonar-te, perquè tant sols vivia per tú, per una vegada més.
Per tú hauria estat capaç de tot, res m'importava més que tú, una vegada més, i seguia , i seguia, cada dia caminant al teu compàs, dessitjant sentir-te dins les meves venes, per poder estar més tranquila, tant sols per poder bellugar-me, tant sols per poder aixecar-me del llit.
El meu rostre, la meva suor, els meus passos depenien de tú, i quan més volia deixar-te, més em tenies a les teves mans, per només una vegada més.
Aquell rostre que altra vegada havia estat jove i innocent, s'havia apagat, i amb tú vaig perdre tota la meva innocència, tota la meva bellesa, i amb mi m'havia emportat tot i tothom que m'envoltava.
Sola, menyspreada, comdemnada a l'oblit dels meus amics, dels que deien que mai em deixarien, intentava caminar, sentint el dolor de qui s'ha mort, de qui no existeix, aquells que reien amb mi , ara passàven al meu voltant i no em volien veure, amagaven les seves mans, per no oferir-les, ni tant sols els amics del passat, "els bons amics" es varen interessar per mi.
Només els meus, varen prendre la decissió per mi, i arrencant les patates dels horts, d'un país basc, amb el fred, i la tremolor, vaig tornar a ressorgir, i tornar a nèixer.
Que ningú hagi de passar pel mateix que jo !