jueves, 4 de octubre de 2007

HASTA QUE EL CUERPO AGUANTE

Dia a dia, i pas a pas em dirigeixo cap a un final d'una etapa, que encara que molt dura, també profitosa, en part, per remplantejar-me la vida amb uns altres ulls.
El que a vegades penso, es la manera de poder treballar en alguna cosa que veritablement m'ompli, i m'agradi, que sigui una feina útil, i enriquidora, i com més voltes li dono em decanto cap al treball social, o educació social, perquè crec que es una feina que apropa a les persones, si et vols mullar!.
Perqué com a tot arreu, hi ha gent que s'implica, i gent que passa de tot, hi ha entitas que tenen molt ben desenvolupats els serveis socials i d'altres que els hi falta de tot, des de mitjans fins a professionals que veritablement sentin la seva professió.
Em sembla i sino ja m'avisareu que les proves d'acces a la Uni són a finals de febrer principis de març, si ho sabeu aviseu-me.
Que més us haig d'explicar, doncs que cada dia la soletat em mata, la rutina, perqué estar-se a casa tot el dia, això si que es rutina, es matador, i per molt que s'intenta pensar amb altres coses, quan el cos no acompanya, i no ets totalment autonom, és esferidor.
Però bé, hasta que el cuerpo aguante, seguiré, el que em fa seguir es la certesa de la curació, i en moments puntuals penso, que no tinc dret a queixar-me, quan hi ha tanta gent que no té acces a la medicina, i que per contrapartida fan tractaments molt més durs, per intentar curar-se sense cap esperança, i que al final molts moren en el camí.
Es trist, eh?, quan tenim salut, no mirem als altres, ho apartem de les nostres vides, perqué ens fa por a la vegada que ens creiem invulnerables, i jo dic NO, em de fer una cadena solidària per acompanyar a tota aquesta gent en la seva soletat, que sovint fa més mal que la malaltia.
Aquí us deixo uns pensaments i una proposta.

10 comentarios:

Anónimo dijo...

Montse : veig que després de tot el que et pasa no has perdut la il-lusió, hi aixó hi fa molt a fabort teu, perque sense ella te aseguro que ja no hi ha res a fer.

Què t'anava a dir dijo...

Conserves el millor remei a tota enfermetat: la il·lusió i l'esperança. Amb aquestes armes avançaràs per la vida com un vaixell sobre el mar lluitant contra vent i temporal perquè la teva ment és el teu millor remei.

LA CURA dijo...

Es cierto que cuando uno está bien de salud, no se acuerda ni se plantea el sufrimiento, lo ignoras, en cambio cuando estás mal, te planteas muchas cosas y no valoras los momentos cuando estás bien....es una contradicción....

pero veo que sigues con ilusión, esperanza y optimismo, eso es una prueba de dureza y coraje.... ya sabes, eres Indurain, la meta está cerca y el maillot amarillo te lo pondrás por haber ganado la carrera.Solo es cuestión de tiempo...

Unknown dijo...

Ei, les proves d'accés a la Uni per majors de 15 anys....jejeje, sí, com tu i jo....són al maig,però les inscripcions sí que son per allà el març....fa dos anys que m'ho repensu...fem un pensament? vinga, a vere qui treu millor nota! t'hi apuntes?

Una abraçada

Montse dijo...

Vinga doble canya, ahir vaig mirar, a la web de la gene el temari, i com són les proves, jo m'hi apunto i Tú?, ens trobem?

Unknown dijo...

doncs en parlem a primers d'any?
jajaja..seria bona aquesta!
25 anys després d'haver coincidit a escola...ara a la Uni ! quin perill!

garmir dijo...

Montse, celebro veure´t més animada.

A través del velo dijo...

Hola Montse, t'he llegit al blog d' Ecce Homo (Bito) i he vingut a llegirt-te. Per si et serveix d'alguna cosa, jo soc treballadora social i terapeuta. M'ha cridat l'atenció que parlis d'un programa de ràdio, ja que, per diverses "casualitats" he parlat a la ràdio en varies ocasions i m'ha encantat.
Una abraçada

Brie dijo...

Ei!! Me alegra verte animada y con ganas de tirar "palante" :D Ole tus güebs, jeje!! vinga!!

Anónimo dijo...

me gusta verte en plan positivo con ganas de hacer cosas para el pueblo,sin recibir nada a cambio solo recibiendo a cambio algún que otro comentario, el día a día es la escuela de la vida. ANIMO