HASTA QUE EL CUERPO AGUANTE

Dia a dia, i pas a pas em dirigeixo cap a un final d'una etapa, que encara que molt dura, també profitosa, en part, per remplantejar-me la vida amb uns altres ulls.
El que a vegades penso, es la manera de poder treballar en alguna cosa que veritablement m'ompli, i m'agradi, que sigui una feina útil, i enriquidora, i com més voltes li dono em decanto cap al treball social, o educació social, perquè crec que es una feina que apropa a les persones, si et vols mullar!.
Perqué com a tot arreu, hi ha gent que s'implica, i gent que passa de tot, hi ha entitas que tenen molt ben desenvolupats els serveis socials i d'altres que els hi falta de tot, des de mitjans fins a professionals que veritablement sentin la seva professió.
Em sembla i sino ja m'avisareu que les proves d'acces a la Uni són a finals de febrer principis de març, si ho sabeu aviseu-me.
Que més us haig d'explicar, doncs que cada dia la soletat em mata, la rutina, perqué estar-se a casa tot el dia, això si que es rutina, es matador, i per molt que s'intenta pensar amb altres coses, quan el cos no acompanya, i no ets totalment autonom, és esferidor.
Però bé, hasta que el cuerpo aguante, seguiré, el que em fa seguir es la certesa de la curació, i en moments puntuals penso, que no tinc dret a queixar-me, quan hi ha tanta gent que no té acces a la medicina, i que per contrapartida fan tractaments molt més durs, per intentar curar-se sense cap esperança, i que al final molts moren en el camí.
Es trist, eh?, quan tenim salut, no mirem als altres, ho apartem de les nostres vides, perqué ens fa por a la vegada que ens creiem invulnerables, i jo dic NO, em de fer una cadena solidària per acompanyar a tota aquesta gent en la seva soletat, que sovint fa més mal que la malaltia.
Aquí us deixo uns pensaments i una proposta.