viernes, 12 de octubre de 2007

LA VIDA, SEGUEIX ENFILANT-SE....









Cada cosa al seu lloc, a mica en mica, tot torna al seu lloc, els temps ens dona la raó, i els amics estimats retornan una altre vegada.
Tot passa, i els sentiments retornen, les mirades, els somriures i l'alegria de tornar a veure a la gent estimada que m'ha acompanyat tota la vida.
La meva gent, que és la meva família, la meva vida, des de la infància fins a la maduresa, passant l'adoléscencia, passant el camí esquerp, de l'época que anava amunt i avall, i que m'estava matant, en un món irreal, suburbà, de color gris, de cases tristes i cutres, de gent de mal viure, amb els seus codis étics, amb la seva legalitat, amb la seva llei.

Perduda, sola, malferida, caminava sense destí, dolorida, destroçada, i jo em preguntava:



- On estarà el final???
La meva pell, era d'un altre color, la meva mirada estava morta, no podia caminar, i cada nit em deia:
- Aquesta serà la última vegada, no ho faré més.
Parèntesi, dos anys perduts, i amb ells, part de la vida, maltreta.
Viatge exótic, meravellosa experiència, conèixer i saber que fóra d'aquí, hi ha VIDA...










Caminava perduda, buscava sentiments on agafar-me, destroçant a la gent del meu voltant, quan de perdó vaig necessitar.
Els anys 80!!!! quina vida!!!, quin camí!!!

Vaig voler volar massa depressa, vaig voler ésser diferent...I tant que en sóc de diferent, si us expliques les mogudes !!!, sóc tant diferent, i a vegades tant irreal, tant estranya...A vegades em dic:
- estàs paranoica.
- Paranoica jo????

Sí, tinc les meves paranoies, però mai m'oblidaré del que va passar fa ja, vint anys, quan buscava i no trobava...

Ara van haver moments irrepetibles, piscodèlics, i fins i tot misteriosos, escoltant a Lou Reed, Janis Joplin, etc....


Quants han caigut?, Molts !!!, QUE JA NO HI SÓN, i recordaré sempre a tota la gent que no va poder ni saber sortir del CAMÍ SALVATGE !!!!



13 comentarios:

Brie dijo...

Me alegra que tú pudieras salir :D

francis black dijo...

yo tengo un amigo qu enloquecio y ahora ya no reconoce a nadie , la ultima vez que caminamos juntos la gente se largaba de miedo , hace unos años lo vi ya totalmente destrozado , nos conociamos desde los 12 años y él fue el que me recomendo un monton de cosas : Lou reed , bowie , herman hesse , calvino , recuerdo que llegamos a ir de afthers a barcelona en auto stop .

Se quedo pillado .

Miquel Casellas dijo...

Vas poder superar una important prova i això t'ha enriquit.

blumun dijo...

Si, eixir del camí dolent, i anar en lo cap ben alt.
Tots no ho consegueixen.
Petonets.

garmir dijo...

Hola:
L´Important és que et trobis bé ara.

Gon dijo...

Me alegro que todo fuera bien al final :)

doble canya dijo...

A la vida, tot són experiències.

El millor de tot és poder explicar-les.

Anónimo dijo...

t´ho dic sempre, ets forta i valenta. autèntica fins i tot en les teves contradiccions. la vida pot donar moltes voltes, o portar per camins diversos, però en el fons només els que saben decidir arriben on volen anar.no tinc cap dubte que tú ets de les que sap decidir.
ns

joan dijo...

mare meva!!!!!!!!

Bito dijo...

La generación perdida que se les denominó... y cuántos se perdieron en ella. Pero por suerte algunos salistéis a flote... tengo un amigo que también fue un superviviente, y mi propio viejo, y algo me dejaron claro, que lo que no mata desde luego te hace más fuerte. Mucho más fuerte.

Engañaron a toda una generación, y la tiraron por el water.

Un saludo. Un post triste pero que llega.

Sol dijo...

a mi también me alegra que pudieras salir, y me alegra que lo cuentes y que lo evoques, nuestro pasado nos ha hecho como somos (para bien y para mal)

LA CURA dijo...

Me ha encantado como has escrito tu post, una reflexión desgarradora y profunda... pero has luchado mucho y eso te honra.....no todso podemos comprender tu situación porque no la hemos vivido pero nos intentamos aproximar. Tu lucha y tu constancia son la clave del éxito, la vida a veces es una mierda, pero hay que seguir.....porque en el fondo vale mucho la pena.

Eres muy fuerte. Sigue así...

Francesc Cayetano dijo...

Gran post Montse.
Una abraçada!