QUE ESTÀ PASSANT ?

Barcelona, està colapsada, es desmorona, cada dia milers de persones pateixen un "via crucis", per poder arribar a la feina, cada dia es fa un esvoranc més, i els sitemes de transport no funcionen com tindríen que funcionar, i ningú es fa responsable de res.

El que està clar és que hi ha hagut una mala gestió, des del principi, i que no s'ha tingut en compte la qualitat del sòl, a qui tindran que reclamar els usuaris del transport públic?

Estem a Catalunya, la més moderna, de la que surten molts impostos per la restat de l'estat?, o estem donant passes enrera a tots els nivells?

Bé la qüestió es que volem una solució JA!!!

JA SE EL QUE VULL FER QUAN SIGUI GRAN

Avui dissabte, i demà aviat serà fosc, però tot pasarà, i demà mirarem endarrera i veure'm les marques de les nostres trepitjades.

Potser és el temps, potser tot plegat, però comença l'estapa final, i ja estic arribant a la META, Bien!!!!!

La veritat és que aquest temps, que estic sentada a la butaca, o al llit, em deixa pensar, cosa que a vegades no faig quan estic bé, també a vegades llegeixo biografies, que m'agraden molt, o bé busco poemes per llegir en el programa de ràdio que segueixo fent cada setmana, i como no us he conegut a vosaltres, a tot el grup blogaire, i això ha estat un gran descobriment, de ben segur que d'estar bé no hagués entrat en aquest món.

Apart de tot això, estic renovant armaris, i vestuari, vull renovar-me, vull canviar, preparar-me per estar bé, per sortir al món quan estigui preparada, i el que faig , i quan ho penso em sembla superficial, es buscar el meu propi estil, intentar possar-me cremes, pintar-me, tenir millor aspecte, ja que com a vegades us he explicat (això penso), jo era de la tribu dels hippies en els anys 80, i em creia , i segueixo creient de que s'ha d'ésser natural, un mateix, però amb els anys també veus, que un està millor si està ben cuidat, i tens bon aspecte.

Recordant les tribus dels anys 80, vosaltres de quina erèu?.

Jo com he dit era la dels hippies, que ens pensavem que erem los "más mejores" i ens passàvem els dies parlant, i criticant a la societat que nosaltres creiem que ens criticaven, i no volíem ser superficials, no volíem entrar en la roda de la societat, erem uns antisistema, amb grenyes, roba de colors, posat passota, i etc.. etc.. Llàstima que va ésser un grup que va entrar en el món de les drogues , i com un blogaire em va dir, varen tirar a tota una generació pel wàter.

I ara, em miro aquells anys, com una lliçó, una carrera de fons, i miro els adolescents, com miro el meu fill, i segueixen lluitant per fer-se el seu lloc dins el món, buscant el seu espai, la seva personalitat, buscant la seva vocació, en fi buscant la seva vida, el "life motive".

Tots hem anat despitats, hem buscat el que volem fer i el que volem ser, altres com jo encara busquen, encara que em sembla que ja sé el que vull ser de gran, vull ser JO MATEIXA I FER EL QUE VULGUI !!!!!

AIXO ES MOLT PESAT

Estic tant cansada, que no tinc forces, ni físiques ni animiques per escriure, avui he tingut que estar al llit quasi bé tot el matí, ja que ultimament, tinc moltes ganes de vomitar, i mal d'estòmac, apart del de sempre mal d'ossos que això ja ho havia superat, perqué m'he acostumat, mal de cap, que bé es soporta, però aquest mal d'estòmac m'he està matant.

Penso amb tots vosaltres, i en visitar-vos, però el cap em balla, mentre us escric aquestes paraules.

El que més por em fa és el cansament anímic, i noto que estic començant a fallar, en aquest sentit, no tinc ganes de res, només d'estar estirada i no pensar, i en tot i això els dilluns i dimecres vaig a classes de català, pel Nivell C, i m'obligo, per sortir d'aquesta neguitor que tinc, i de les poques ganes de fer res.

Soposo que tot és normal, però es tant cansat, que cada setmana em costa més recuperar-me, ara em solo recuperar el dijous, i ja veus, divendres toca injecció una altra vegada, però bé dintre de tot bé, seguim aquí aguantant.

L'ATARDOR

Ara recordo la cançó de Collage, que deia així:

Aquellos días de otóño se hacían eternos....

siempre la misma pregunta dónde estás tú...

Ara que es fa de nit, molt abans, i que els dies s'escurcen, donant pas a la nit.

Ara que els arbres canvien de color, i les seves fulles cauen,

dins d'aquest mar de colors, em vull banyar, acaronar-me,

sentir la olor a terra, a arbres, a Natura, sentir olor de fulles seques.

Ara que el temps camina més lent, omplint-nos a tots d'aquella buidor,

de melangia, de records passats i presents, i d'allò que queda per venir,

ara vull sentir-te més a prop, ara que tinc fred, i els meus peus busquen calor.

Ara vull escoltar aquelles paraules, alegres, aquell soroll de vida,

aquells dies d'estimar-se, d'estar cuberts per una manta,

de caminar en el bosc, i sentir la fredor del nostre alé,

ara com sempre, seguirem donant pas a una nova estació,

una estació més en la nostra edat, en el nostre camí.

Amics, tots suaus, sentint les veus dels passatgers, obrim el pas,

sentim entre tots la calor de l'amistat, comprensió,

sentim tal i com és la vida.

-MONTSE-

Per tots vosaltres, us dedico aquestes paraules...per un atardor sense fronteres.

EL MEU VIATGE

Després de gravar el programa de ràdio, de llegir, de passar una bona estona, estic a casa, pensant, per variar, mirant tots els vostres blogs, intentant contestar-vos, i a la vegada em fico amb altres blogs per conèxer a més gent.
Avui un dia regular, porto tres dies amb ganes de vomitar, amb mal d'estomac i recollint més cabells que mai, menys mal que tinc molt de cabell, si no estaria completament calva, com una bola de billar.
Ara bé, animada, a vegades agobiada d'estar a casa, de no poder fer més, i veient que el meu esperit cada vegada es rebela més contra el meu cos, però bé.
Vaja aventura la meva, una vida plena de contradiccions i entrebancs, de petita volia ser diferent, i al final em vaig sortir amb la meva, però no volia que fos així, però bé, com a vegades dic, la vida s'enfila, la vida t'ensenya, i sempre podem rectificar.
No es que tingui arrepentiment, per tot, per algunes coses i d'altre banda he tingut experiències espectaculars, i les recordo amb alegria, mai amb melangia, perqué el que no ens convé ha de marxar de les nostres vides.
Vaig passar una época que em sentia, inferior, dolenta, bruta, no em sentia bé amb mi mateixa, i em va costar una depressió, però ho vaig superar, perqué el que ha passat, simplement ha passat, i ara amb el cap ben alt, segueixo endavant, tot i visquen en un poble, que al principi no em va rebre gaire bé, però que ara em sento estimada per molta gent, i penso als meus 41 anys, " A pastar fang" jo sóc jo i les meves circumstàncies.

El poble, petit, abans, però es petit amb la gent de sempre, el poble que a vegades et jutge, i després s'oblida de tot, és el meu poble, bo o dolent és el meu poble.

Demà serà un altre dia, avui he escrit aquests petits pensaments, per si us serveix, per reflexionar, o bé per entretenir-vos.

AL FINAL

Quina tristor veure al GREAT PRETTENDER, i veure com la malaltia el va consumir, quanta gent s'ha perdut en el camí de la malatia i de la incomprensió. La SIDA, se'l va endur quan encara no era hora, quan encara tenia molt per aportar.

Costa dir la paraula SIDA, però aquesta pandemia continúa avui en dia, extenent-se pel món sense mirar ni edat, ni raça, ni condicions, el que sembla es que tots hagim donat l'esquena a una realitat que encara continua matant a la gent.

No sé perqué, m'ha vingut a la memòria Freddie Mercury, també puc recordar a en Joan, José, Angel....i a tots aquells que no he conegut, i a tots aquells que segueixen lluitant contra la pandemia.

Encara no estem a redolç, ni hi ha cura, sort en tenim en els països més avançats per poder accedir a una medicació, altres no tenen aquesta sort, l'altre dia mirava un documental al canal Odisea, i mostràven com estava la malaltia a Africa, Surafrica i la Xina, i els oïdes sords que fan els eus governants, i la resta del món, si no es troba remei i medicaments per a tothom, tornarà a revifar als nostres països "avançats", amb noves "cepas", ja que segons els científics, el virus va mutant a mica en mica.

No podem girar l'esquena, i tornar a moure¡ns, com en els anys 80, quan estàvem tots "cagats" i ens feia por donar la mà a un malalt, i estàvem tots esparverats intentant mirar i vegilar a qui ens acostàvem, però la SIDA no té marca, la gent no té una senyal al front que ho posi, i a mica en mica ens anem contagiant.

Cal no baixar la guardia, i seguir lluitant perquè es pari la pandemia. Sense por però seguir lluitant.

Jo per desgràcia tinc amics morts de la Sida, per drogues, per ser gais, per tenir parelles que els han contagiat,... i és molt cru veure la degradació de la malatia, mai he tingut por a ajudar-los , a parlar amb ells dels seus problemes, i ara vull estudiar per ajudar a aquest col.lectiu, que últimament hem oblidat, sobretot el que més ajuda es la comprensió i l'estimació que els puguis oferir.

Jo me'n vaig salvar, d'altres no, tinc un deute amb ells.

QUE RES NO TINC PER DIR QUE NO M'HO DIGUIS TÚ...

I em queda tant per fer Bona sort!!!


Poderoses son les lletres d'algunes cançons del nostre amic, Llúis LLach, en las que em sento identificada, igual que el camí de la fotografia, és el camí que em queda per recòrrer, a on em portarà ara?
Veure el final o mai s'acaba?

Quan reflexiono sobre les meves vivéncies, a vegades, penso però... que idiota, però a vegades penso, he ressorgit de les cendres, he tornat a la vida, i realment el que vull fer, es ajudar a retornar a la vida a tanta gent emb tants problemes similars com els meus, i dir-los que és possible la Sortida, sí un vol sortir.
Vull consolar a aquells que ja no tenen esperances per la malatia, i vull donar un missatge, d'esperança, als qui no la tenen.

La vida es llarga, i avegades massa curta, per poder portar a terme tots els projectes que tenim, el que tinc clar, que no miraré cap a un altre costat mentre hi hagi gent patint, aquesta desgràcia, que encara que sembli passada, està més actual que mai.

A tots els amics blogaires, no mirem cap a un altre costat, aquesta malaltia, no deixa pensar, ni estimar, només pensar en tu mateix, i destrueix tot el que toques, hem d'afrontar-lo de cara, amics, encara que sigui a través del blog, hem de pensar, que aquestes persones, poden ser els nostres amics, els nostres fills, nosaltres mateixos, mai se sap a on et reconduirà la vida, ni a on et portarà.

Bé no us vull inflar el cap amb les meves idees, però em sento que tinc una responsabilitat, d'aquí el voler estudiar, per poder ajudar als altres, perqué per molta experiència, necessito el títol.

I ara que estic eufórica d'amor i sensibilitat un missatge, us dono UNA ABRAÇADA, I UN PENSAMENT D'AMISTAT.

LA VIDA, SEGUEIX ENFILANT-SE....

Cada cosa al seu lloc, a mica en mica, tot torna al seu lloc, els temps ens dona la raó, i els amics estimats retornan una altre vegada.

Tot passa, i els sentiments retornen, les mirades, els somriures i l'alegria de tornar a veure a la gent estimada que m'ha acompanyat tota la vida.

La meva gent, que és la meva família, la meva vida, des de la infància fins a la maduresa, passant l'adoléscencia, passant el camí esquerp, de l'época que anava amunt i avall, i que m'estava matant, en un món irreal, suburbà, de color gris, de cases tristes i cutres, de gent de mal viure, amb els seus codis étics, amb la seva legalitat, amb la seva llei.

Perduda, sola, malferida, caminava sense destí, dolorida, destroçada, i jo em preguntava:

- On estarà el final???

La meva pell, era d'un altre color, la meva mirada estava morta, no podia caminar, i cada nit em deia:

- Aquesta serà la última vegada, no ho faré més.

Parèntesi, dos anys perduts, i amb ells, part de la vida, maltreta.

Viatge exótic, meravellosa experiència, conèixer i saber que fóra d'aquí, hi ha VIDA...

Caminava perduda, buscava sentiments on agafar-me, destroçant a la gent del meu voltant, quan de perdó vaig necessitar.

Els anys 80!!!! quina vida!!!, quin camí!!!

Vaig voler volar massa depressa, vaig voler ésser diferent...I tant que en sóc de diferent, si us expliques les mogudes !!!, sóc tant diferent, i a vegades tant irreal, tant estranya...A vegades em dic:

- estàs paranoica.

- Paranoica jo????

Sí, tinc les meves paranoies, però mai m'oblidaré del que va passar fa ja, vint anys, quan buscava i no trobava...

Ara van haver moments irrepetibles, piscodèlics, i fins i tot misteriosos, escoltant a Lou Reed, Janis Joplin, etc....

Quants han caigut?, Molts !!!, QUE JA NO HI SÓN, i recordaré sempre a tota la gent que no va poder ni saber sortir del CAMÍ SALVATGE !!!!

SOM TOLERANTS?

Ahir a TV3, varen entrevistar a un noi de Premià de Mar, que és gay, aquest noi portava anys suportant les burles i insults dels seus companys i companyes d'escola, i a més a més de l'angoixa d'explicar-ho als seus pares, fins que cansat de tant assetjament va decidir sortir de l'armari, els seus pares el van recolzar, i juntament amb el seu tutor va decidir dir als seus companys que es Gay, des de llavors tothom l'acceptat tal i com es, i no s'han tornat a produir més burles.

Un acte molt valent per part d'aquest noi que es diu Alex, sobretot partint de l'homofobia que hi ha en la societat i en les escoles, i per la seva curta edat.

El que es parlava en aquesta notícia es que ademes de sortir de l'armari ells, ha de sortir de l'armari la seva família, i sortíen una associació de pares i mares de Gais i Lesbianes, de l'associació LAMBDA de Barcelona, on explicaven molts de pares, el que els hi havia costat acceptar la condició sexual del seus fills, i poder dir-ho a amics i coneguts.

Tots hem se sortir de l'armari un dia o altre, tots tenim coses per explicar i que amagar, això em va fer pensar en la tolerància, és a dir en la poca tolerancia cap a aquest col.lectiu.

En realitat canviaria alguna cosa si el vostre millor amic, o el vostre fill fos Gay?.Seguiria essent la mateixa persona, que hem conegut, només que ha decidit donar un pas més cap a la seva pròpia identitat, i aquest pas l'hem d'ajudar a donar entre tots.

l'aplec i el correllengua, i ....

Avui a Malgrat es festa!!, l'Aplec de la sardana, al Parc Francesc Macià, hi he anat una estoneta, i he vist un bon ambient de gresca, i molta gent per treballar perquè les coses surtin bé des de les 7 del matí, amb un dia calurós com si fóssim ple estiu.

També cal destacar les carpes dels Templers, molt interessants, i segons tinc entes, el mes que ve, es faran unes jornades a l'Antic Hospital al carrer Passada, us confirmaré els dies,

Cal afegir que avui era la reunió sobre l'arbreda de Can Feliciano.

O sigui que ens passem mesos sense fer res, i aquest cap de setmana estave ple d'activitats on anar .

Això sí, on estava la mestressa????

EL COMPROMÍS DE MALGRAT

El correllengua ha anat molt bé, tots els que recitavem ens hem esforçat, i en aquests temps de presses i poc compromís, val la pena col.laborar amb gent del poble, amb ganes de fer coses, a canvi de res, però el més gratificant de tot es quan en aquestes jornades queda demostrat, que som una pinya, quan volem.
No recordava del gratificant que es treballar, i prendre part activa en les "mogudes" que es fan al poble, ja que fa uns quinze anys, que no em movia, per tenir els fills massa petits, però ara que he tornat PREPAREU-VOS TOTS.
Totes aquestes trobades fan que em torni a relacionar amb gent que feia anys que no em relacionava, que torni a sentir l'impuls del poble, i els somriures d'amics de tota la vida, i el companyerisme d'aquells anys, plens de sortides, de ganes de crear, de fer i de no estar-se parat a casa.
Ara dins les meves limitacions actuals, que són moltes!!!, fer aquestes petites col.laboracions, m'omplen una altra vegada, i potser que acabi trobant el meu destí, al que porto buscant des de l'adolèscencia-

Aquesta setmana gravarem el programa, ja que pels motius que tots coneixeu, la setmana passada no va poder ser, espero que surti tant espontàni com els anteriors, perqué m'he adonat, que es millor ser espontàni que portar-ho tot en un guió.
I demà fan el correllengua, al Parc de Can Campassol, hi haurà un recital de poemes, i concerts de música, a mi em varen demanar per llegir-ne un, i una amiga em va donar una poema de Miquel Martí i Pol, molt bònic per recitar i que et fa sentir orgullós de la nostra llengua.
Dins les meves possibilitats espero, poder col.laborar emb el que pugui en els afers del poble.

HASTA QUE EL CUERPO AGUANTE

Dia a dia, i pas a pas em dirigeixo cap a un final d'una etapa, que encara que molt dura, també profitosa, en part, per remplantejar-me la vida amb uns altres ulls.
El que a vegades penso, es la manera de poder treballar en alguna cosa que veritablement m'ompli, i m'agradi, que sigui una feina útil, i enriquidora, i com més voltes li dono em decanto cap al treball social, o educació social, perquè crec que es una feina que apropa a les persones, si et vols mullar!.
Perqué com a tot arreu, hi ha gent que s'implica, i gent que passa de tot, hi ha entitas que tenen molt ben desenvolupats els serveis socials i d'altres que els hi falta de tot, des de mitjans fins a professionals que veritablement sentin la seva professió.
Em sembla i sino ja m'avisareu que les proves d'acces a la Uni són a finals de febrer principis de març, si ho sabeu aviseu-me.
Que més us haig d'explicar, doncs que cada dia la soletat em mata, la rutina, perqué estar-se a casa tot el dia, això si que es rutina, es matador, i per molt que s'intenta pensar amb altres coses, quan el cos no acompanya, i no ets totalment autonom, és esferidor.
Però bé, hasta que el cuerpo aguante, seguiré, el que em fa seguir es la certesa de la curació, i en moments puntuals penso, que no tinc dret a queixar-me, quan hi ha tanta gent que no té acces a la medicina, i que per contrapartida fan tractaments molt més durs, per intentar curar-se sense cap esperança, i que al final molts moren en el camí.
Es trist, eh?, quan tenim salut, no mirem als altres, ho apartem de les nostres vides, perqué ens fa por a la vegada que ens creiem invulnerables, i jo dic NO, em de fer una cadena solidària per acompanyar a tota aquesta gent en la seva soletat, que sovint fa més mal que la malaltia.
Aquí us deixo uns pensaments i una proposta.

L'ACTUALITAT I LA IDENTITAT

De tornada a casa, m'he anat assabentant de l'actualitat política, de la cremada de fotografies del Rei, del projecte del Partit Popular, per espanyolitzar més el país, de les declaracions d'Ibarretxe, Xapateo, i etc...

Perquè un poble no pot triar el que vol?, perquè no un referendum, i que poguem triar d'una vegada el que volem ser?

Quina por té la resta del país, de que els bascos vulguin ser bascos i els catalans, catalans?

Jo no ho veig tant complicat, el que si hi ha és moltes connotacions econòmiques.

En quan al Rei, i la noblesa en general, no ens oblidem dels barons, ducs, i comtes, de tota aquesta gent que acapara tant de poder, de bèns, i diners, tota aquesta gent ens sobra, i ens presuposa una gran despesa anual, que la podríem invertir en Hospitals, metges, escoles, ajuts als joves, vivendes de protecció oficial, en fi en les coses que ens preocupen.

Mentrestant els senyor Rajoy i els seus "SECUASOS", fomenten l'odi cap als que volem ser, i no volem ser com ells, i no s'en adonen de que el que fan es que cada vegada sentim amb més força la nostra nacionalitat.

Perque es realitat es així com ens sentim, CATALANS.