QUE ESTÀ PASSANT ?

Barcelona, està colapsada, es desmorona, cada dia milers de persones pateixen un "via crucis", per poder arribar a la feina, cada dia es fa un esvoranc més, i els sitemes de transport no funcionen com tindríen que funcionar, i ningú es fa responsable de res.

El que està clar és que hi ha hagut una mala gestió, des del principi, i que no s'ha tingut en compte la qualitat del sòl, a qui tindran que reclamar els usuaris del transport públic?

Estem a Catalunya, la més moderna, de la que surten molts impostos per la restat de l'estat?, o estem donant passes enrera a tots els nivells?

Bé la qüestió es que volem una solució JA!!!

JA SE EL QUE VULL FER QUAN SIGUI GRAN

Avui dissabte, i demà aviat serà fosc, però tot pasarà, i demà mirarem endarrera i veure'm les marques de les nostres trepitjades.

Potser és el temps, potser tot plegat, però comença l'estapa final, i ja estic arribant a la META, Bien!!!!!

La veritat és que aquest temps, que estic sentada a la butaca, o al llit, em deixa pensar, cosa que a vegades no faig quan estic bé, també a vegades llegeixo biografies, que m'agraden molt, o bé busco poemes per llegir en el programa de ràdio que segueixo fent cada setmana, i como no us he conegut a vosaltres, a tot el grup blogaire, i això ha estat un gran descobriment, de ben segur que d'estar bé no hagués entrat en aquest món.

Apart de tot això, estic renovant armaris, i vestuari, vull renovar-me, vull canviar, preparar-me per estar bé, per sortir al món quan estigui preparada, i el que faig , i quan ho penso em sembla superficial, es buscar el meu propi estil, intentar possar-me cremes, pintar-me, tenir millor aspecte, ja que com a vegades us he explicat (això penso), jo era de la tribu dels hippies en els anys 80, i em creia , i segueixo creient de que s'ha d'ésser natural, un mateix, però amb els anys també veus, que un està millor si està ben cuidat, i tens bon aspecte.

Recordant les tribus dels anys 80, vosaltres de quina erèu?.

Jo com he dit era la dels hippies, que ens pensavem que erem los "más mejores" i ens passàvem els dies parlant, i criticant a la societat que nosaltres creiem que ens criticaven, i no volíem ser superficials, no volíem entrar en la roda de la societat, erem uns antisistema, amb grenyes, roba de colors, posat passota, i etc.. etc.. Llàstima que va ésser un grup que va entrar en el món de les drogues , i com un blogaire em va dir, varen tirar a tota una generació pel wàter.

I ara, em miro aquells anys, com una lliçó, una carrera de fons, i miro els adolescents, com miro el meu fill, i segueixen lluitant per fer-se el seu lloc dins el món, buscant el seu espai, la seva personalitat, buscant la seva vocació, en fi buscant la seva vida, el "life motive".

Tots hem anat despitats, hem buscat el que volem fer i el que volem ser, altres com jo encara busquen, encara que em sembla que ja sé el que vull ser de gran, vull ser JO MATEIXA I FER EL QUE VULGUI !!!!!

AIXO ES MOLT PESAT

Estic tant cansada, que no tinc forces, ni físiques ni animiques per escriure, avui he tingut que estar al llit quasi bé tot el matí, ja que ultimament, tinc moltes ganes de vomitar, i mal d'estòmac, apart del de sempre mal d'ossos que això ja ho havia superat, perqué m'he acostumat, mal de cap, que bé es soporta, però aquest mal d'estòmac m'he està matant.

Penso amb tots vosaltres, i en visitar-vos, però el cap em balla, mentre us escric aquestes paraules.

El que més por em fa és el cansament anímic, i noto que estic començant a fallar, en aquest sentit, no tinc ganes de res, només d'estar estirada i no pensar, i en tot i això els dilluns i dimecres vaig a classes de català, pel Nivell C, i m'obligo, per sortir d'aquesta neguitor que tinc, i de les poques ganes de fer res.

Soposo que tot és normal, però es tant cansat, que cada setmana em costa més recuperar-me, ara em solo recuperar el dijous, i ja veus, divendres toca injecció una altra vegada, però bé dintre de tot bé, seguim aquí aguantant.

L'ATARDOR

Ara recordo la cançó de Collage, que deia així:

Aquellos días de otóño se hacían eternos....

siempre la misma pregunta dónde estás tú...

Ara que es fa de nit, molt abans, i que els dies s'escurcen, donant pas a la nit.

Ara que els arbres canvien de color, i les seves fulles cauen,

dins d'aquest mar de colors, em vull banyar, acaronar-me,

sentir la olor a terra, a arbres, a Natura, sentir olor de fulles seques.

Ara que el temps camina més lent, omplint-nos a tots d'aquella buidor,

de melangia, de records passats i presents, i d'allò que queda per venir,

ara vull sentir-te més a prop, ara que tinc fred, i els meus peus busquen calor.

Ara vull escoltar aquelles paraules, alegres, aquell soroll de vida,

aquells dies d'estimar-se, d'estar cuberts per una manta,

de caminar en el bosc, i sentir la fredor del nostre alé,

ara com sempre, seguirem donant pas a una nova estació,

una estació més en la nostra edat, en el nostre camí.

Amics, tots suaus, sentint les veus dels passatgers, obrim el pas,

sentim entre tots la calor de l'amistat, comprensió,

sentim tal i com és la vida.

-MONTSE-

Per tots vosaltres, us dedico aquestes paraules...per un atardor sense fronteres.

EL MEU VIATGE

Després de gravar el programa de ràdio, de llegir, de passar una bona estona, estic a casa, pensant, per variar, mirant tots els vostres blogs, intentant contestar-vos, i a la vegada em fico amb altres blogs per conèxer a més gent.
Avui un dia regular, porto tres dies amb ganes de vomitar, amb mal d'estomac i recollint més cabells que mai, menys mal que tinc molt de cabell, si no estaria completament calva, com una bola de billar.
Ara bé, animada, a vegades agobiada d'estar a casa, de no poder fer més, i veient que el meu esperit cada vegada es rebela més contra el meu cos, però bé.
Vaja aventura la meva, una vida plena de contradiccions i entrebancs, de petita volia ser diferent, i al final em vaig sortir amb la meva, però no volia que fos així, però bé, com a vegades dic, la vida s'enfila, la vida t'ensenya, i sempre podem rectificar.
No es que tingui arrepentiment, per tot, per algunes coses i d'altre banda he tingut experiències espectaculars, i les recordo amb alegria, mai amb melangia, perqué el que no ens convé ha de marxar de les nostres vides.
Vaig passar una época que em sentia, inferior, dolenta, bruta, no em sentia bé amb mi mateixa, i em va costar una depressió, però ho vaig superar, perqué el que ha passat, simplement ha passat, i ara amb el cap ben alt, segueixo endavant, tot i visquen en un poble, que al principi no em va rebre gaire bé, però que ara em sento estimada per molta gent, i penso als meus 41 anys, " A pastar fang" jo sóc jo i les meves circumstàncies.

El poble, petit, abans, però es petit amb la gent de sempre, el poble que a vegades et jutge, i després s'oblida de tot, és el meu poble, bo o dolent és el meu poble.

Demà serà un altre dia, avui he escrit aquests petits pensaments, per si us serveix, per reflexionar, o bé per entretenir-vos.

AL FINAL

Quina tristor veure al GREAT PRETTENDER, i veure com la malaltia el va consumir, quanta gent s'ha perdut en el camí de la malatia i de la incomprensió. La SIDA, se'l va endur quan encara no era hora, quan encara tenia molt per aportar.

Costa dir la paraula SIDA, però aquesta pandemia continúa avui en dia, extenent-se pel món sense mirar ni edat, ni raça, ni condicions, el que sembla es que tots hagim donat l'esquena a una realitat que encara continua matant a la gent.

No sé perqué, m'ha vingut a la memòria Freddie Mercury, també puc recordar a en Joan, José, Angel....i a tots aquells que no he conegut, i a tots aquells que segueixen lluitant contra la pandemia.

Encara no estem a redolç, ni hi ha cura, sort en tenim en els països més avançats per poder accedir a una medicació, altres no tenen aquesta sort, l'altre dia mirava un documental al canal Odisea, i mostràven com estava la malaltia a Africa, Surafrica i la Xina, i els oïdes sords que fan els eus governants, i la resta del món, si no es troba remei i medicaments per a tothom, tornarà a revifar als nostres països "avançats", amb noves "cepas", ja que segons els científics, el virus va mutant a mica en mica.

No podem girar l'esquena, i tornar a moure¡ns, com en els anys 80, quan estàvem tots "cagats" i ens feia por donar la mà a un malalt, i estàvem tots esparverats intentant mirar i vegilar a qui ens acostàvem, però la SIDA no té marca, la gent no té una senyal al front que ho posi, i a mica en mica ens anem contagiant.

Cal no baixar la guardia, i seguir lluitant perquè es pari la pandemia. Sense por però seguir lluitant.

Jo per desgràcia tinc amics morts de la Sida, per drogues, per ser gais, per tenir parelles que els han contagiat,... i és molt cru veure la degradació de la malatia, mai he tingut por a ajudar-los , a parlar amb ells dels seus problemes, i ara vull estudiar per ajudar a aquest col.lectiu, que últimament hem oblidat, sobretot el que més ajuda es la comprensió i l'estimació que els puguis oferir.

Jo me'n vaig salvar, d'altres no, tinc un deute amb ells.

QUE RES NO TINC PER DIR QUE NO M'HO DIGUIS TÚ...

I em queda tant per fer Bona sort!!!


Poderoses son les lletres d'algunes cançons del nostre amic, Llúis LLach, en las que em sento identificada, igual que el camí de la fotografia, és el camí que em queda per recòrrer, a on em portarà ara?
Veure el final o mai s'acaba?

Quan reflexiono sobre les meves vivéncies, a vegades, penso però... que idiota, però a vegades penso, he ressorgit de les cendres, he tornat a la vida, i realment el que vull fer, es ajudar a retornar a la vida a tanta gent emb tants problemes similars com els meus, i dir-los que és possible la Sortida, sí un vol sortir.
Vull consolar a aquells que ja no tenen esperances per la malatia, i vull donar un missatge, d'esperança, als qui no la tenen.

La vida es llarga, i avegades massa curta, per poder portar a terme tots els projectes que tenim, el que tinc clar, que no miraré cap a un altre costat mentre hi hagi gent patint, aquesta desgràcia, que encara que sembli passada, està més actual que mai.

A tots els amics blogaires, no mirem cap a un altre costat, aquesta malaltia, no deixa pensar, ni estimar, només pensar en tu mateix, i destrueix tot el que toques, hem d'afrontar-lo de cara, amics, encara que sigui a través del blog, hem de pensar, que aquestes persones, poden ser els nostres amics, els nostres fills, nosaltres mateixos, mai se sap a on et reconduirà la vida, ni a on et portarà.

Bé no us vull inflar el cap amb les meves idees, però em sento que tinc una responsabilitat, d'aquí el voler estudiar, per poder ajudar als altres, perqué per molta experiència, necessito el títol.

I ara que estic eufórica d'amor i sensibilitat un missatge, us dono UNA ABRAÇADA, I UN PENSAMENT D'AMISTAT.