La tremolor dona pas a la quietud, miro al meu voltant, no hi ha res, només, cases, cotxes i persones que caminen que somriuen, que no donen cónsol.
Sempre mirant enrere, i pensant en el futur, tot s'esdevé una incògnita, una incertesa.
Tremolen les mans
els pensaments envolten
les meves passes
el meu futur.
Què sóc, sinó només
una dona
una persona
dins un món petit.
Quan vull cridar
no puc desprendre
el meu crit
sinó plorar.
Plorar
endins
sense fer soroll.
7 comentarios:
Però al final de tot viure la vida amb l'amor com a excusa.
Tant valenta que has sigut fins ara, vinga !!!!! no pots enfonsarte , ara no.
Ànims Montse. De veritat, que tu vals molt.
Coratge i valentia.
Cordialment,
Xavier Ollonarte i Rovira.
Montse, guapa, tira palante, qué sabrás como :D
Hola Montse, aquest escrit m'ha fet saltar llàgrimes d'angoixa.
És preciós i resalta un estat d'ànim que no es mereix ningú.
Un petonàs.
Un super petó Montse
un abrazo,no se decir cosas tan bonitas como tu.gracias.solo gracias por saber decir y expresar tanta emocion.maria.
Publicar un comentario