AVUI RESSONÀNCIA

Avui al meu pare li fan una ressonància, i després proves i més proves, tot plegat, per dir-nos el mateix "NO HI HA RES A FER".
De moment aguanta, perquè té més ganes de viure que qualsevol, i això el fa viure, aguantar i tenir esperança.
L'esperança, que jo no tinc, ni els ànims, ni la serenitat per veure més enllà.
Tal vegada sí, espero el miracle, que mai arribarà.
I a mica en mica comença l'acomiadament, i les paraules que mai ens hem dit....

TEMPS ERA TEMPS...

Recordeu aquesta cançó de Lluís LLach, doncs això és el que penso, el que rumio moltes vegades, seria meravellós rebobinar, tornar enrera i fer les esmenes dels errors que hem comés al llarg de la nostra vida, i tornar rebobinar, i fer un "PAUSE" i quedar-nos en els millors moments.

Avui he représ el meu programa de ràdio Fent paraules, que apartir d'ara serà en directe i els dimecres a les 7.15, una nova aventura, el directe, i més feina, però és la única activitat que faig, i no la vull deixar mentres pugui seguir.

Precissament avui tornava a casa després de la gravació, i no sé perquè he pensat que volia ser Heidi, i l'abella Maia, i tots aquells dibuixos que mirava innocent quan era petita, i que em feien cantar, dibuixar, fer col.leccions de cromos, i desitjar que passes aviat la setmana per tornar-los a veure el dissabte.

Aquests dibuixos ara, no agradarien als nostres fills, ja estàn acostumats al Dragon Ball, i etc..., i si alguna vegada han vist un capítol d'aquestes sèries, se'ls fan pessades, però a mi m'encantaven, tant els dibuixos com els colors que feien servir, i ara tota aquella innocència, s'ha tornat en l'esperiència de viure, de buscar, de trobar, de gaudir i de patir.
I com tot passa en la vida, ara toca patir, viure amb l'angoixa a sobre i resistir, i soportar una altre vegada la duresa que comporta el viure i el seu taranna.

Tornaria als temps de l'escola, de la rebel-lió i de la búsqueda del jo, de mi mateixa, del meu estil, de la meva manera de ser, i ara tot és com una pel.lícula que s'ha quedat en l'oblit del temps. L'engranatge del temps, ja fa temps que dura, i no es para, i després d'aquesta prova en sorgiran d'altres, i d'altres fins arrivar al meu destí.

Però la vida és tant curta i té tantes coses per descobrir, que em manca temps, per estar a l'aguait del que m'ofereix.

I a vosaltres?

UN ANY MÉS!

Després d'aquest parèntesi, espero que quan torni a possar-m'hi no sigui tan llarg us desitjo UN BON ANY 2009.
Les Festes aquest any no han estat com sempre, al contrari per a mi han estat molt tristes i dures de pair, només el sol fet de que potser molt probable que el proper any no estiguem tots junts, i que falti, un dels pilars de la meva vida, com és el pare, m'han fet estar nerviosa i molt trista, i no puc plorar, no puc mostrar el meu dol, només possar la millor cara i seguir el dia a dia, aprofitar les estones que pugui per estar amb ell, per contemplar-lo i recordar, aquell pare, al que jo idolatrava, del que n'estava enamorada.
Per a mi era l'exemple de l'home al que trobar i compartir la vida, era el meu confident, bo o dolent ho era.
El pare, és cert que les dones tirem més cap al pare, almenys en el meu cas, aquella mà que em portava a la placeta a jugar, aquells braços que em sostenien quan ja no podia caminar.
El pare, el que va patir les meves bogeries i adiccions, patint, no sabent que fer, però ho va intentar.
El pare que m'ho ha perdonat tot.
El pare, avi, que estima tantíssim als seus néts.
El cap de taula, quedara buit, i mai més podrem omplir aquesta buidor.
M'agradaria plorar, cridar, i les llàgrimes les empasso cada vegada que el veig, i toco la seva mà, acaricio les seves galtes, i veig com a poc a poc, aquella persona tant forta, tant enèrgica, va deixant de ser-ho.
Què més puc fer, pare?

BON NADAL

No tinc temps de possar-me a l'ordinador, les festes esdevenen molt tristes per a tota la família, ja que el pare ha empitjorat i tot és un desgavell, intentarem fer el millor possible i aprofitar tots els moments que ens quedin per passar-los junts.
A tots i totes us desitjo bones festes, i espero poder seguir, llegint-vos a tots, quan tot millori.
UNA ABRAÇADA, amics.

Aquesta espècie en vies d'extinció, aquests animalets tant llestos, potser tant o més que nosaltres.

No sabeu que si els burros voléssin mai tocaríem terra?

Avui als matins de TV3 estàven parlant en taula rodona, representants del sector de l'automòbil, de les immobiliàries, dels constructors, i representants sindicals. El que m'ha fet tancar la tele ha estat que un senyor en representació dels constructors es queixava de com anava tot i de les pèrdues que estàven tenint en aquest sector, i demanaven un ajut del govern.

M'ha indignat i posat de mal humor, la barra que té tota aquesta gent!. Són els que més han guanyat durant aquests ultims deu anys, i no dic des de fa molt més temps que engreixen les seves butxaques, encarint dia a dia que passava el preu de l'habitatge, comprant terrenys rurals o rústics i juntament amb l'administració reconvertint-los en sól urbà.

Aquesta gent porta molts anys guanayant molts de diners a base de fer "xanxullos" i d'altres històries, construint desmesuradament, i apunjant els preus de les vivendes sense cap tipus de control.

Ara que venen temps en el que no es ven tant, ara volen l'ajut de les administracions, i jo em pregunto que no han fet un bon coixí?

A nosaltres qui ens ajuda a sobreviure?

Més val que els nostres governants, comencin a invertir en teconologia, en suport a investigacions, a crear indústria, i s'oblidin de recolzar tota l'economia d'un país en la totxana.

Ja s'ha acabat el temps en que tothom obria immobiliàries, que ven bé semblava que es crièssin com a bolets, i feien negocis mil.lionaris en una o dos operacions al mes.

L'ECONOMIA

Avui he anat al mercat de Tordera, buscant oportunitats, per comprar roba, ja que cada vegada tot s'apuja més de preu, i és impossible, sostenir el nivell de vida sinó comencem a fer una petita reserva.

Els aliments, s'han encarit moltíssim, jo sempre compro més o menys el mateix, necessito les mateixes coses que ara fa uns anys, però abans amb 60 euros omplia quasi bé un carretó i ara en necessito uns 100 euros.

Suposo que aquest encariment l'haurà notat tothom, i cal tenir en compte que jo segueixo cobrant el mateix sou que des de fa uns tres o quatre anys, si bé m'han pujat el rotllo aquell de l'encariment en el nivell de vida jo no ho he notat.

Per altra banda veig que en Zapatero ja ha aconseguit anar al famos G-20, havent-li cedit cadira el President Sarkozy, ara es suposa que ja sóm una potència, segons ha dit ell a les notícies, és important que Espanya, hi sigui donada l'evolució que ha fet durant aquest últims 30 anys.

Quina evolució?, la de la seva butxaca serà, em fa gràcia quan sento a parlar als polítics de que tot està controlat, de què tot això passarà, però es nota que ells no han d'anar a les dos de le matinada a fer qua per anar a apuntar-se a l'Inem, ni han de pagar hipoteca, ni han de patir per l'educació dels seus fills, ni per si arribaran a final de mes o no.

Com sempre els grans perjudicats nosaltres, la petita classe mitjana, que aviat deixarà d'existir per donar pas a la classe alta i a la classe baixa, com abans.

Em fa gràcia veure com les multinacionals i grans empreses em grans guanys aprofiten el moment per tancar i poder marxar a països de l'est o d'àsia on la mà d'obra és més barata, tot sota l'escut de la crisi, deixant a milers de famílies a l'atur sota un fantasma que no exixsteix.

Sí hi ha crisi, per tot, per culpa dels bancs, de les hipoteques, de nosaltres mateixos, però envers de buscar solucions factible, invertir en empreses en tecnologia, en l'educació tot sembla que es desmorona, i cada vegada la qua de l'atur és més gran.