miércoles, 7 de enero de 2009

UN ANY MÉS!

Després d'aquest parèntesi, espero que quan torni a possar-m'hi no sigui tan llarg us desitjo UN BON ANY 2009.
Les Festes aquest any no han estat com sempre, al contrari per a mi han estat molt tristes i dures de pair, només el sol fet de que potser molt probable que el proper any no estiguem tots junts, i que falti, un dels pilars de la meva vida, com és el pare, m'han fet estar nerviosa i molt trista, i no puc plorar, no puc mostrar el meu dol, només possar la millor cara i seguir el dia a dia, aprofitar les estones que pugui per estar amb ell, per contemplar-lo i recordar, aquell pare, al que jo idolatrava, del que n'estava enamorada.
Per a mi era l'exemple de l'home al que trobar i compartir la vida, era el meu confident, bo o dolent ho era.
El pare, és cert que les dones tirem més cap al pare, almenys en el meu cas, aquella mà que em portava a la placeta a jugar, aquells braços que em sostenien quan ja no podia caminar.
El pare, el que va patir les meves bogeries i adiccions, patint, no sabent que fer, però ho va intentar.
El pare que m'ho ha perdonat tot.
El pare, avi, que estima tantíssim als seus néts.
El cap de taula, quedara buit, i mai més podrem omplir aquesta buidor.
M'agradaria plorar, cridar, i les llàgrimes les empasso cada vegada que el veig, i toco la seva mà, acaricio les seves galtes, i veig com a poc a poc, aquella persona tant forta, tant enèrgica, va deixant de ser-ho.
Què més puc fer, pare?

8 comentarios:

Brie dijo...

Montse, yo creo que ya está haciendo todo lo posible, pasar tiempo con él y disfrutar de estos momentos. Un besito

Manel Filella dijo...

Que què més pots fer...? És que si l'estimes ja no pots fer res de millor.. No ho creus així?
Estimant-lo el fas feliç...i què més vols per ell?
Un petó Montserrat i que tingueu un Bon any 2009 d'amor=felicitat.

maria dijo...

Soc molt crua, peró tú t´ens la sort de poder-te despedir d´ell, hi dir-l´hi quan l´estimes.
Altres no hem pogut fer-ho.

Anónimo dijo...

Ets encara que no t'ho sembli afortunada de poder estar amb ell,tens l'oportunitat de tornarli el que t'estima,un peto,maria.

Anónimo dijo...

És un procés molt dolorós. Pensa en tot allò que mai li has dit i que vols que sàpiga. Per exemple, tot el que l'estimes i el que has aprés gràcies a ell. Tot el que t'ha deixat com a persona, els valors, els gestos..... No et deixis res per a dir, perquè aquest temps de dolor és una oportunitat que t'ofereix la vida i que com algú ha dit no tothom pot tenir. Una abraçada i ens veurem dimecres, oi?

Bruguers dijo...

Jo davant aquestes situacions acostumo a quedar-me muda. Només puc fer una abraçada per poder transmetre tot el que sento.

Miquel Casellas dijo...

Si el millor és el que fas. Anim i endavant

Lucía Solís dijo...

Molts petonets, guapa