martes, 27 de enero de 2009

AVUI RESSONÀNCIA

Avui al meu pare li fan una ressonància, i després proves i més proves, tot plegat, per dir-nos el mateix "NO HI HA RES A FER".
De moment aguanta, perquè té més ganes de viure que qualsevol, i això el fa viure, aguantar i tenir esperança.
L'esperança, que jo no tinc, ni els ànims, ni la serenitat per veure més enllà.
Tal vegada sí, espero el miracle, que mai arribarà.
I a mica en mica comença l'acomiadament, i les paraules que mai ens hem dit....

11 comentarios:

Francis Black dijo...

Lo siento .

Roger dijo...

malgrat ser engorrosa, no té complicacions la ressonància. Ja veuras com va bé!

anna dijo...

ei Montse des de la muntanya una abraçada ben forta!!!

Manel Filella dijo...

Ja saps que tens els amics amb tu pel que necessitis i per conversar quan vulguis. Una abraçada

Jordi Voltà dijo...

A la nostra cultura li costa dir adeu als nostres sers estimats.

Tinc una amiga boliviana -quètxua- que parla de la mort com un fet natural. No hi ha dramatisme en les seves paraules, només un entendre el sentit de la vida. Desprén una traquilitat admirable amb la que et sens més bé.

Crec que pateixes menys quan ho entens més. La religió ens parla de vida eterna, cel, purgatori, infern...som un anell de la cadena, diminut però únic. No indispensable però si molt útil per als propers a nosaltres...potser ja està bé, no?

Aquests moments us portaran a coneixe-us del tot, entendreus i dir el que sempre havieu pensat i no gosaveu dir-vos. També serà un gran moment.

Ànims i endavant!

blumun dijo...

Animo, querida Montse.
Mira, las ganas de vivir obran milagros.
Y pase lo que pase, tu padre es digno de todo el respeto del mundo, por sus deseos positivos.
Ya se que esto no sirve de nada, son solo palabras, pero es lo que pienso.
Un fuerte abrazo.

garmir dijo...

Hola Montse:
Desitjo que el teu pare millori i tu estiguis bé.
Edmón.

Lucía Solís dijo...

Jo he viscut aquesta sensació d'impotència i et puc dir que no hi ha paraules per ajudar-te però que són moments que malgrat la seva amargura després et deixaran aquella dolçor d'haver compartit molt amor i haver-te dit coses que d'altra manera es queden a dins.
Molts petons, guapa. Si puc, pujo un dissabte o diumenge i ens veiem com m'has comentat però entenc que tu en aquests moments no estàs per visites.
Muak

Bruguers dijo...

Has de ser forta per poder transmetre-li tota la serenor i normalitat possible al teu pare.
Un petó.

Miquel Casellas dijo...

Ànims i endavant, el millor per ell. res mes.

El blog del Xavier Ollonarte i Rovira dijo...

Montse ànims que tot anirà bé.

Abraçades del Xavier Ollonarte i Rovira.