El proper divendres 24 d'octubre a les 9 de la nit a la Barretina, recital de poesia en defensa de la nostra llengüa.

Apunte-vos tots al CORRELLENGÜA.

I ara què?
Em pregunto?
Caminant sola en el paratge del meu poble, en el cor de les veus.
On comença i on s'acava?
El què en realitat?
Somnis i realitats flueixen dels meus pensaments.
Què ha canviat ?
Tot segueix igual, les històries es repeteixen, i els gemecs no s'aturen, la hipocresia i la ràncunia persisteixen.
Quan trencarem les cadenes que no ens deixen avançar, els perjudicis que no ens deixen crèixer?
La corda que ens afoga les paraules, ens apreta cada vegada més, i els crits queden difuminats, plens de sang i de dolor. L'expressió de l'home, de la dona, d'un nen?
La LLIBERTAT, està en el nostre interior?
O es va construïnt una tela d'aranya al nostre voltant que no ens deixa moure.
Quan t'anyoro adolescència perduda, quan tot això semblava tenir resposta, amb la convicció que la trobaria !
S'ha perdut durant tot aquest temps.
Silenci.
Quietut.

Estava tant perduda, que buscava, buscava... i et vaig trobar a tú, la solució, la tranquilitat, amb tú desapareixien totes les inquietuts i era capaç de tocar el cel, caminar sobre aigües.

Però no em vaig donar compte de que eras una companya gelosa, acaparadora, i poc a poc et vas fer amb tot el que jo era. Quan em vaig donar compte era massa tard, i no podia abandonar-te, perquè tant sols vivia per tú, per una vegada més.

Per tú hauria estat capaç de tot, res m'importava més que tú, una vegada més, i seguia , i seguia, cada dia caminant al teu compàs, dessitjant sentir-te dins les meves venes, per poder estar més tranquila, tant sols per poder bellugar-me, tant sols per poder aixecar-me del llit.

El meu rostre, la meva suor, els meus passos depenien de tú, i quan més volia deixar-te, més em tenies a les teves mans, per només una vegada més.

Aquell rostre que altra vegada havia estat jove i innocent, s'havia apagat, i amb tú vaig perdre tota la meva innocència, tota la meva bellesa, i amb mi m'havia emportat tot i tothom que m'envoltava.

Sola, menyspreada, comdemnada a l'oblit dels meus amics, dels que deien que mai em deixarien, intentava caminar, sentint el dolor de qui s'ha mort, de qui no existeix, aquells que reien amb mi , ara passàven al meu voltant i no em volien veure, amagaven les seves mans, per no oferir-les, ni tant sols els amics del passat, "els bons amics" es varen interessar per mi.

Només els meus, varen prendre la decissió per mi, i arrencant les patates dels horts, d'un país basc, amb el fred, i la tremolor, vaig tornar a ressorgir, i tornar a nèixer.

Que ningú hagi de passar pel mateix que jo !

El recital fantàstic, la gent no cabia, un èxit, una moments meravellosos i únics compartin la poesia que surt del més endins del ser.
A vegades penso que tots hauríem de ser poesia, de sentir l'alé de viure, d'expresar-nos tal i com sóm, treure'ns la pell i ser essencialment poesia.
No penseu que la vida seria més fàcil, o penseu, que encara ens seria més díficl, de totes maneres despullar els teus sentiments davant el públic és fer un streptease a pél, però en certa manera en aquests breus moments sóm nosaltres mateixos compartin uns sentiments que molts en realitat sentim molt endins nostre.
La próxima moguda segurament serà en un pub, i els que recitarem serem nosaltres mateixos els del nostre grup Fent Paraules, senzillament estic en un núvol, on no esperava estar mai.
M'ha costat acosenguir-ho però estic orgullosa d'haver montat aquesta moguda amb l'ajut dels meus companys.
Ara em sento més satisfeta de mi mateixa, i he vist que puc aconseguir la fita que em proposi, tal vegada aconsegueixi les properes que vull aconseguir.
La veritat és que fer i escriure es el que m'omple veritablement, ho he descobert, i potser que posi fil a l'agulla, de moment encaa estic flipant.

M'assec amb la serenor del silenci
les paraules s'amunteguen,
les senyals s'acosten.

Rosa, suaument em mira,
Verd m'il.lumina
Vermell m'exasperà.

Espero el mot just
la definició exacta,
d'un alè que s'en va.

Acosto la mà
per trobar-me
i els ulls s'escapen.

Troballes de dia
que a la nit
s'amaguen.

M'aixeco a la vida
buscant el sentit,
la noblesa del sentiment.

M'agrada acaronar
el temps que flueix
atravessar les meves venes

sentir la vida
que envaeix
el sense sentit
dels pensaments.

-Montse-

ESTEU TOTS CONVIDATS

US ESPERO EL PROPER 19 DE SETEMBRE A LES 19 HORES DE LA TARDA A LA BIBLIOTECA " LA COOPERATIVA" DE MALGRAT DE MAR, PER COMPARTIR UNA SESSIÓ DE POESIA AMB MONTSERRAT ABELLO I LAIA NOGUERA

FATAL...

Avui he disminuit a dos cigarretes, el paquet de tabac, s'ha acabat, la tristor, i l'angoixa estàn servides.
Com es possible que ens poguem enganxar d'aquesta manera, això es pitjor que enganxar-se a la heroïna, almenys en aquells temps tenia clar que havia de deixar-ho, que era dolent, però el tabac, costa molt més, aquesta cosa inofensiva, petita, que va dins una capseta de color vermell i blanc...UFFFF!, ES DUR, demà intentaré passar a base de xiclets i regalisíes.
Ah, els xicles de nicotina, PUAGG!! NI UN, n'he provat un i quasi bé em dona un yu-yu.