LA VIDA COMENÇA ALS 40

Vaig tancar la porta, per poder estar sola, la necessitat de mirar-me al mirall, i el reflexe d'uns anys que han anat passant vertiginosament.
Vaig anar a buscar el meu album de fotografies, i les vaig comparar, amb el reflexe del mirall, aquella cara infantil, d'immaduresa, d'innocència, havia donat pas a unes faccions més dures, menys endolcidas. La mirada plena d'il.lusió per veure el que m'oferiria la vida, havia passat a ser una mirada més reflexiva, ja no tenia la brillantor de quan tot és nou, i s'obren camins i camins.

El pas dels anys, de les vivències, i de les experiències, configuren el nostre rostre i el nostre cos.

Avui, miro endavant, estic a la meitat de la meva vida, suposadament, i això espero,a vegades em sento orgullosa de les meves vivències, que bones o dolentes formen part del que sóc ara per ara, i veig que encara hi ha tot un horitzó per conquerir, un munt de coses que encara haig de fer i aconseguir, i estic contenta de tenir encara aquest plantejament, i no haver-me convertit en el que sempre m'havia dit que no faria en: "una dona de casa", encara no toca.

No sé si ho aconseguiré tot, però mantic la il.lusió de poder-ho fer, i això fa que sobrevisqui moltes vegades als meu pensaments.

Res encara ha acavat, i tot comença, els dies de festa tornen, i l'empenta de tirar endavant nous projectes i són.

El relexe del mirall, és el meu reflexe, la vida. Els sentiments segueixen intactes que quan era adolescent, però amb més reflexió, tot més ben pensat, perquè la vida segueix als 40.