Les ganes de lluitar per la vida, d'aconseguir les fites que ens proposem, és un camí llarg i dur, les ganes de cridar s'ofeguen moltes vegades, les ganes d'anar en contra les injustícies, contra les imposicions establertes, ens fan recapacitar.
Sovint ens aferrerm, a les coses materials, als nostres desitjos d'ésser més que ningú, de tenir més que ningú, d'aconseguir més coses, i a mica en mica ens anem fent la nostra pròpia presó. I no ens adonem que la única cosa a la que val la pena aferrar-se es a la vida.
La vida que tant sols és única i només una, i això ens tindria que fer reflexionar i aprofitar al màxim cada instant que se'ns ofereix davant nostre. Aquest instant és únic i de ben segur meravellós.
Les petites coses es fan grans quan no es tenen.
Per això cal que el camí que fem tingui el màxim d'afers possitius, enriquidors, per a nosaltres.
Aquesta és una de les reflexions que em faig constantment, ja que sense buscar, ja vènen els mals moments, els problemes, i aquests són els moments en els que s'ha d'estar ple de possitivisme per afrontar-los de la millor manera.
Segurament aquesta reflexió passarà a la història quan estigui bé, perquè les persones, ens preguntem aquestes coses en els mals moments, i ens diem una i altra vegada que em de valorar més el dia a dia, i tot això que pensem, però quan el moment ha passat, tornem a lluitar per totes aquestes coses que al cap i a la fi no valen la pena.
12 comentarios:
las cosas del día a dia son importantes , va que casi estas , yo estoy preparandome para la fiesta de los 80 , vendremos unos cuantos
Estic completament d'acord, quin bonic ho has expressat...
Molts petons, maca!
Hola:
Un text molt bónic, Montse.
Hola Montse,
Jo estic tancada dins la meva pròpia presó. Tot el mal el tinc al coco. M'han acomiadat de la feina adduint que no ténen diners per mantenir la meva nòmina (1200 €/bruts) La veritat crec que volien acomiadar a una persona i jo era la que l'havia de sustituir i els ha sortit malament i l'han hagut de atmetre de nou. Ha estat alló que diuen "de dos que es barallen rep el tercer"
Tinc por de no trobar feina, sóc gran i tothom s'ha apuntat a la crisis.
No saps les ganes que tinc d'actualitzar el bloc ja que tinc moltes coses a dir però poques ganes d'escriure-les.
M'alegro que ja estiguis una miqueta millor. Ja queda poc!!!
Un petó i gràcies per interesar-te per mí.
QUE ALGÚ M'EXPLIQUI, SISPLAU, LA FESTA DELS 80.
PUC AFEGIR-M'HI??? AMB FARIA GRÀCIA
Bello post, y buena reflexión. Lo principal es que aprovechemos los buenos momentos.
Un abrazo.
Molt ben escrit, Montse. I és veritat que molt sovint només pensem en aquestes coses en els mals moments... Molts ànims que ja estem...
I jo també espero estar en la festa dels 80'
Bruguers, si no recordo malament és a l'abril a la discoteca Don Juan de Malgrat de Mar... oi, Montse?
Molt bé. M'agradat molt el teu article. Endavant.
Home, quan estiguis del tot bé i et rellegeixes els teus antics posts, veuras una trajectòria imparable, i la teva felicitat es veurà traduïda en un somriure al teu rostre. N'estic segur.
siempre bueno ver gente que no se rinde y sige en la lucha!
abrazos montse!
Montse aquest article es genial, desprèn estimació per a la vida i ganes d'expressar-ho d'una forma contundent.
Ànims i força per a tu.
Coordialment,
Xavier Ollonarte i Rovira.
pues si, hay que disfrutar el día a día, que lo mismo mañana nos da un patatús y adiós, o dentro de una hora... o.. en cinco minutos.. o...
bueno, mejor no lo pienso que me estreso
un besazo guapa!
Publicar un comentario