Relexionant sobre el que passa al meu voltant, veig que tot segueix igual, i a vegades em desanima veure una societat cada vegada més tancada en sí mateixa, una societat cada vegada més atrafegada per qüestions de poder, de feina, de pujar esglaons sense pensar amb els altres que tenim al costat.

A vegades penso, en deixar-ho tot, i anar a viure en una casa solitària, a la muntanya, i treballar la terra, un sommi utópic que tinc desde fa molts anys, i que mai faré, ja que també necessito viure entre la gent, i fer-me un espai dins aquest món, que a vegades és massa gran i a vegades massa petit.

Només cal mirar enrera, quan erem joves, tots pensàvem que faríem grans coses, que canviaríem el món, i pel que veig, sí que hem canviat les coses, però a millor?

Em reconec consumista, m'agrada anar de botigues, i gastar , m'agrada anar a un bon restaurant, i anar de vacances, en resum viure el millor que pugui, m'encanta canviar de look, i fer estravagàncies, i tot això té un preu: treballar més per poder gastar més.

Quina gran contradicció que és la vida, per una part vull ser lliure de lligams, i per l'altre els vaig fent jo mateixa, cada vegada vull fer més coses, motiu pel qual cada vegada tinc més feina apart de la meva, però és la única manera de lluitar per vèncer les contradiccions i trobar un equilibri.