miércoles, 7 de noviembre de 2007

COMENÇO A ESTAR FARTA DE TOT

Avui estic tant i tant cansada, que em fa mal tot, sobretot el cor, m'enfado per res, crido per qualsevol cosa, estic de mal humor, aquest matí he sortit a comprar, i quan he arrivat a casa estava feta "caldo", com es poden perdre tant les energies?, el meu aspecte no es el de sempre, estic envellint, estic fatal. A la tarda he passat per la perruqueria del barri per tallar els cabells al meu fill petit i la perruquera, m'ha arreglat una mica el serrell, perqué poca cosa pot fer, m'ha canviat el cabell tant fort que tenia, n'he perdut molt, el que passa es que com que en tenia tant no es nota, però jo sí, jo quel'escombro cada dia ho noto, m'ha canviat la textura es horrorós el pentini com el pentini horrible, però això no és el més greu, el més greu són les ganes d'acabar, i de ser normal una altre vegada, moure'm, caminar per les muntanyes del meu poble, fer coses, treballar, sortir, això és el que porto pitjor.
El divendres grabem el programa de ràdio, i m'alegra fer una cosa, que cada vegada agrada més a la gent que ens escolta, es gratificant poder fer alguna cosa que t'agrada i val la pena, les nostres tertúlies cada dia són més desenfadadas i sinceres, i tots ens ho passem bé, i a mica en mica s'incorpora nova gent que vol venir a recitar, a llegir, en fi això m'omple de satisfacció almenys ser útil en alguna cosa, i així deixo en pau als meus aquestes dues horetes que també ho necessiten, perquè és molt dur per a ells veure a una persona que han conegut d'una manera i ara es torna d'una altra, bé no ens enganyem sóc cridanera, m'enfado, però no estic histèrica com ara.
Menys mal que queden cinc mesos per acabar, i un mes més per recuperar-me , llavors aniré a fer un viatge no sé a on, però ens anirem tota la família, per poder retrobar-nos.
Ara per ara no puc fer més, ni dins el partit de CIU on estic, ni dins la plataforma per la Riera, ni res de res...esperarem temps millors i tornaré a ser la Montse inquieta i nerviosa de sempre.
I seguiré donant guerra com sempre, però m'agradaria ajudar a gent que està com jo, si en coneixeu posseu-los en contacte amb mi, potser serviré per quelcom més.
Amics, la vida es dura, i es per els valents, avui una amiga m'ha dit que no es pensava que aguantaria, i que està contenta per mi, per veure que això no em vencerà, una batalleta més dins la meva moguda i surrealista vida.

15 comentarios:

garmir dijo...

Hola:
Pas a pas s´anirà fent la recuperació, descansa tot el que puguis, pensa que és també un temps per a tu, que després quan treballis ja no el tindràs tan fàcilment, fes en la mesura del possible tots els Hobbies que puguis.
T´explicaré un secret familiar, fa molts anys la meva mare va tenir angelet meu, una forta depressió perqué li caia el cabell, plorava i plorava i avui en dia está bé, té el seu cabell ben bónic com sempre i feliç.
El suport moral, Montse, tranquila que no et faltarà.

Miquel Casellas dijo...

Animo dona, que no passa res. Demà tornarà a sortir el sol i a començar de nou.

civisliberum dijo...

Tinc una familiar que li va passar el mateix i ja es va recuperan, ha superat el tractament i ja torna a tenir l'aspecte de sempre. Les ganes de fer coses i de tirar endavant es el que més t'ajudará, pensa que aquestos mesos passen molt depressa i ves pensant i planifican el merescut viatje que faras.

Anónimo dijo...

La diferencia entre ser "especial" o mediocre. ¡Es ser valent! I viure baix les teves convinccions.

I tú sempre...sempre ets així.

Per els que contem amb tú, sempre estàs. ¡Endavant!


Merlín

doble canya dijo...

ei, fa dies que no passava per aquí...
On la Montse que somriu i mira endavant?
va! vinga!

una abraçada

Albert dijo...

Vinga Montse, ànims. Tothom te dies bon i no tan bons. Tot s'arreglarà cap a bé. Un peto!

maria dijo...

m´ha agradat el que et diu en Merlin :la diferencia es ser valent hi tu ho ets, petons.

Albert Serrano García, dijo...

ànims, Montse.

Bito dijo...

La valentía no es no sentir miedo, sino aún sintiéndolo seguir hacia delante... y eso es lo que tú estás haciendo.

Besos, Montse.

El blog del Xavier Ollonarte i Rovira dijo...

Montse ànims. Una noia com tu, que escriu bé i, a més a més, arriba a a gent té dies com tothom. Demà, de ben segur que serà un altre dia.

Rep cordials salutacions del Xavier Ollonarte i Rovira.

pescador dijo...

abrazos estimado monse
desde los gettos del imperio
su hermano peskador

Montse dijo...

Moltes gràcies a tots, vosaltres pel vostre suport, us estimo molt, aviat ens anirem de copes tots junts!!!

blumun dijo...

Pues claro que la vida es dura, para todos. Pero hay que luchar, y solo así conseguiremos vencer los miedos que nos invaden algunos dias de bajón.
Ánimo Escarlata, si quieres puedes.
Un fuerte abrazo :)

Bruguers dijo...

Estàs en el compte enrera. Marxarà l'hivern i una nova primavera entrarà per tots i sobretot per tu. Arribarà el bon temps i la bona salut. Genial, no?
Una abraçada.

Anónimo dijo...

Endavant Montse, no et conec, però puc entendre una mica com et sents. No es fàcil aconsellar, però si et puc dir que el temps tot ho cura, sense preses poquet a poquet i amb l'ajuda d'algú te'n sortiràs.

no mires endarrera, no cal