lunes, 5 de noviembre de 2007

LA MEVA MARE


La lentitut dels dies va passant, i cada dia són més llargs..., i el cap no deixa de donar-me voltes, de tal manera que les nits s'han tornat en nits de lluita en las que no hi ha descans, cada sommi és una batalla, contra el mal, disfressat, i quan desperto, estic cansada i amb la senssació de no haver guanyat.

Lluitant contra els dimonis, i d'altres bestioles, i en certa manera estic lluitant contra mi mateixa.

Només espero poder dormir una nit seguida, i sommiar amb les coses bones que ens aporta la vida, i que en són moltes, sense donar més voltes conèixer-vos a tots els blogaires.

I com sempre la memòria que mai falla, va viatjant en el teu món fent recordar tota la meva vida, i això és imparable, no pots dir, no vull, per bé o per mal tot retorna.

Avui que ha vingut la meva mare a planxar-me la roba, i tot i que s'ha tirat quasi bé tres hores de planxa, m'ha fet pensar que mai havia estat tant unida i mai l'havia valorat tant com ara.

Ara m'adono que l'estimació d'una mare no té límits, que no passa amb el temps, jo que de joveneta l'hi he portat tants mals de caps, no deixo d'admirar la seva energia, i tot el que ha fet per mi durant tota la meva vida, i sento tant haver-la fet patir d'aquella manera, que em fa sentir culpable, però ella mai diu res, aguanta, t'estima, t'ajuda, no l'hi ha importat treballar tot l'estiu, més de dotza hores seguides en el seu negoci, i després venir a ajudar-me, no l'importa fer més menjar, i portar-lo a casa, i com veig la energia que té als seus 66 anys, ja m'agradaria a mi ser la mitat de forta i valenta que ella.

Mai l'havia entés tant com ara, i sempre em deia, que mai estimaria a ningú com a un fill, que era una estimació incondicional, i jo contestava de mala manera, i sempre li deia que jo no volia ser com ella, que idiota!!!, ojalà fós la mitat del que és ella, només la meitat.

Hem de valorar a les nostres mares, ara que estem a temps, i aquest és un tribut per a ella, la MARE QUE EM VA PARIR!!

10 comentarios:

Anónimo dijo...

Hola Montse! ... ... ... .:Sóc el teu fill:. ... ... ...

Passava, i he llegit aquesta entrada tant bonica que li has dedicat a la iaia.

També et voldria dir que jo t'aprecio, t'admiro i t'estimo! Que ets la millor i no et canviaria per res del món! Encara que no t'ho dic gaire sovint (serà l'edat del pavo jejej) però és veritat. Et vull agraïr tot el que fas pel papa, pel Roger i per mi: Gràcies per haver-me educat, ensenyat... total gràcies per haver fet tot el que sóc ara.

Perquè jo t'estimo fins amunt, amunt, amunt del cel! Ets la millor.

Petons

Joel

Unknown dijo...

Uau!
Si el teu escrit és bonic, el d'en Joel és per portar-lo dins el cor tota la vida. Quina passada! Tens un sol i pel que sembla brilla molt.

Manel Filella dijo...

Efectivament...fa dies que no passava. Avui ho he fet. i he rellegit els teus escrits. Sembla talment que em trobi a casa teva observant tot el que hi passa.Gràcies per compartir casa teva amb els amics.
Un dia el meu fill també em va dir: "Gràcies per la manera com m'has educat.."
Després de sentir això un ja tan l'importa el que et diguin els altres...
si fas servir el MSN podríem parlar més..El meu és: mfilella7@hotmail.com
Espero compartir més estones de la teva companyia. Una abraçada

Anónimo dijo...

jo la vaig perdre fa molts anys,i segueix aqui,com deia no et deixare mai,a on tu vagis jo estare.tambe estan morta li dic lo molt que l'estimo.maria.

pescador dijo...

estimado
tiene razon al decir que en la t.v. pagada se en cuentra programas bastante interesantes, yo tambien los veria si los tuviera al alcance...
abrazos compañero de ruta,
ah cuando vengaspor aqui, promete visita!!!! tienes guia gratis!

Què t'anava a dir dijo...

M'ha arribat al cor. Està escrit amb els sentiments. Felcitats per deixar-te portar pel teu cor.

garmir dijo...

Hola Montse:
Tens raó, la mare és lo més gran del món, és el post més bonic que hagis fet, endavant.Que bónic el teu post.

Bito dijo...

Lo de la amor incondicional de las madres es grandioso, si tuviese que creer en algún Dios seguro que se lo atribuiria a ellas. En su vida han sido cocineras, limpiadoras, planchadoras, psicólogas, payasos, protectoras, cuentistas, enfermeras... y en la adolescencia siempre creemos que son sólo madres.

Cuando decimos que les debemos la vida que cortos nos quedamos!!!

Lucía Solís dijo...

Hola Montse,
No et diré res de l'escrit del teu fill. Jolines!!!
Aviat farà dos anys que va morir la meva mare. Durant la seva vida la vaig aprendre a admirar però durant el darrer any i mig vaig aprendre el que és ser mare. Malgrat que jo ja tenia la meva filla no ho havia entés encara. Fins l'últim moment ens va cuidar. Semblava que erem nosaltres qui la cuidàvem a ella però no era cert. Ella procurava que no arribessim a veure com patia. M'has arribat al cor. Aprofita que encara la tens per dir-li tot això que has escrit.
Una abraçada

Bruguers dijo...

T'entenc perfectament. Jo també valoro molt més la meva mare ara que sóc gran que quan era joveneta. Serà que ara la comprenc?
La meva filla és la meva vida i se que ella també m'estima molt tot i que està en aquella edat que prenen una mica de distancia.
Felicitats pels teus fills.