Passejant per l'arbreda de la vida, vull retornar a aquell petit poble, que s'omplia els caps de setmana i l'estiu per la gent que venia de Barcelona, recòrrer els carrers amb bicicleta sense cap por del trànsit, anar al Camp de la Figuera, on tot eren camps de pagés, de grosselles i de espigues, i arrivar a pujar a dalt de la figuera era una heroïcitat, on tots els nens i nenes volíem arribar.
Vull retrobar el Malgrat de sempre, sortir al carrer i fer-la petar amb els amics i coneguts, tornar a sortir de copes al Quijote, al Caballo, i anar a ballar al Don Juan, on ens trobàvem tots els amics.
A vegades vull sentir el calíu a casa, el mateix calíu que sentia quan era petita i m'asseia a terra per mirar la tele, o jugar amb les nines.
Tot això fa temps que ha acabat, el poble és més gran, ja no tenim el Camp de la Figuera, i és difícil retrobar-se amb els amics, ja que tots tenim família, les coses canvien, ara són els nostres fills els que surten i van de copes, parlen amb els amics, i tot forma una roda.
Quan veig algun amic o amiga, sempre recordem el que feiem a on anàvem, i sempre acabem dient "els nostres temps eren millors".
En realitat cada temps i moment és bó, en el moment que passa, i a tots ens sembla que el nostre és millor que el dels altres, ara hi ha molta tribu, però abans també n'hi havia, cadascú va amb la colla en la que es sent més identificat, i quan fem aquestes reflexions és que ens fem grans.
15 comentarios:
Hola:
Espero que puguis trobar el Malgrat que més t´agradi.
És bonic recordar la infantesa i les estones de recolliment familiar i de la placidesa de la vila; no obstant a vegades em pregunto si no ho hem idealitzat i que el que cal és gaudir dels petits plaers del present.
Pues si, muchas veces idealizamos el pasado y la infancia. Yo, por ejemplo, quiero recordarla como tiempo maravilloso, y la realidad es que era tan tímida, que solo ir al colegio significaba un trauma. Así, que cuando se dice " cualquier tiempo pasado fue mejor", muchas veces es falso. Ni loca quisiera volver a los temores y timideces de mi niñez. Ahora bien, recuperar solo lo bueno, ya sería otra cosa.
Bona nit, fins un altra estona :)
Ostres Montse! M'acabes de fer venir imatges oblidades de la meva "joventut"... Jo també anava al Don Juan. Sempre he estiuejat a Blanes i baixaven molt sovint...
Quants records! Segur que hem coincidit
La veritat és que jo penso que "els nostres temps eren millor" Si dic el contrari, esmento :$
Petons!
Qualsevol temps era millor que viure els desastres que ens ha tocat viure en aquest poble ara.
Em sap greu, no hi veig un futur gaire brillant a aquest Malgrat metropolità que ens volen imposar.
El camp de la Figuera, Santa Rita,... Recordo aquells temps corrent alegrement amb el meu germà i els meus amics. Espai verd, aire fresc,... quina enyorança que em ve!!! sniff!!
M'ha agradat molt aquesta reflexió que has fet. Si. Cada cosa te lo seu bo i lo seu dolent. ´
Jo de moment encara vaig quedant amb els amics i a pendre copes...
I en quant al teu comentari al meu bloc dir-te que si, que la mev avida és força moguda.....per be o per dolent.
Un petonas !!!!
hola Montse,
aquesta setmana et noto baixa de moral. ànim. és bonic recordar el que hem fet o el que hem viscut, però no ens podem quedar en el passat. cada moment e la vida té imatges precioses si les saps trobar. jo també enyoro el camp de la figuera. m´hi vaig trencar molts pantalons saltan amb els meus germans des d´aquelles branques. també enyoro el camis que anaven entre sembrats i qu caminava cada dia per anar a l´escola de del barri Palomeres. a l´hivern feia molt fred i els bassals estaven glassats.era bonic. els meus pares es van quedar a malgrat a viure després de mlt donar voltes perquè els va agradar aquest poble encara tant poble. malauradament el temps passa i ho transforma tot per bé o per mal. ara resulta que hi ha gent que diu que aquest conglomerat de pisos de la figuera és maco. viure per veure. també hi ha coses positives. el teus fills no han de marxar de malgrat als 13 anys per estudiar. de totes maneres hi ha moltes coses que encara no han aconseguit canviar.
neus
Montse: tu que em dius sovint que crec més que tu, ara mateix me'n vaig celebrar l'eucaristia. Pensaré en tu, perquè tens esperança, perquè estimes, perquè penses en el dia de mà, perquè penses en Malgrat...no acabaria ...oi? s'entreveu en tot el que escrius. En el fons ets feliç i té sentit la teva existència. Pregaré avui que l'engangeli ens parla que "no es perdrà cap cabell ...denses que ho sàpiga el Pare que ens estima. Un abraçada
Todo termina cambiando... pero tiene su lado bonito, de esta forma puede la memoria idealizar nuestro pasado y convertirlo en algo realmente hermoso.
voldria tornar a ser petita pero amb lésperiencia que tinc ara, saps per que? dons perque sempre he anat amb el lliri a la má i quan m´he adonat ja he fet tard.
Montse, el que diu "Blumun" es el mateix que em passava a mi. La meva infantesa i adolescència no em van agradar tot i que els meus pares són del parer que era culpa meva per ser inconformista.
La joventut ja va ser una altra cosa i haig de dir que el món m'aparegué en tot el seu esplendor als 17 anys quan vaig començar a treballar. Ara crec que el que em passava era que a casa no teniem diners per fer res més que menjar i vestir-nos una mica.
Salutacions i espero que et vagis trobant millor.
Hola Montse!
Ves per on he trobat el teu blog, i porto una estona llegint alguns dels teus melancòlics posts, i amb aquest m'has fet recordar com des de Pineda venia en la meva "derby variant" al Quijote, al Caballo... Provisional, FBI... i per descomptat al Don Juan! Ara fa poc que visc a Malgrat, i disfruto del d'aquest poble i de la seva gent tant com puc. Aquí sóc molt feliç. Una abraçada
Publicar un comentario