MASSES COSES

Estic, escrivint una sèrie de poemes, pel concurs de Sant Jordi d'aquest any, i els haig d'entregar el proper divendres, el pitjor de tot és que l'ull, s'em ha tornat a secar, i el tinc fatal, però ho intentaré acabar.
No sé si tenen massa qualitat, però la qüestió és anar fent, i com diu una amiga meva escriptora de comptes, per escriure només s'ha d'escriure i dir el que penses i vols transmetre, sobretot buscar les paraules adecuades al que vols expressar.

LES GANES DE LLUITAR

Les ganes de lluitar per la vida, d'aconseguir les fites que ens proposem, és un camí llarg i dur, les ganes de cridar s'ofeguen moltes vegades, les ganes d'anar en contra les injustícies, contra les imposicions establertes, ens fan recapacitar.

Sovint ens aferrerm, a les coses materials, als nostres desitjos d'ésser més que ningú, de tenir més que ningú, d'aconseguir més coses, i a mica en mica ens anem fent la nostra pròpia presó. I no ens adonem que la única cosa a la que val la pena aferrar-se es a la vida.

La vida que tant sols és única i només una, i això ens tindria que fer reflexionar i aprofitar al màxim cada instant que se'ns ofereix davant nostre. Aquest instant és únic i de ben segur meravellós.

Les petites coses es fan grans quan no es tenen.

Per això cal que el camí que fem tingui el màxim d'afers possitius, enriquidors, per a nosaltres.

Aquesta és una de les reflexions que em faig constantment, ja que sense buscar, ja vènen els mals moments, els problemes, i aquests són els moments en els que s'ha d'estar ple de possitivisme per afrontar-los de la millor manera.

Segurament aquesta reflexió passarà a la història quan estigui bé, perquè les persones, ens preguntem aquestes coses en els mals moments, i ens diem una i altra vegada que em de valorar més el dia a dia, i tot això que pensem, però quan el moment ha passat, tornem a lluitar per totes aquestes coses que al cap i a la fi no valen la pena.

COMENCEM DE NOU

Hola a tots, sento haver deixat d'escriure tot aquest temps, però he tingut la vista fatal, avui sembla que estigui millor, i aprofito per dir-vos, que agraeixo moltíssim el vostre suport, i que només em queden CINC injeccions, ja arrivo a la fi, després només quedarà el temps de recuperació, però moralment em fa sentir més eufórica.

Un prova més superada en aquesta vida tant moguda que tinc.

" Una vegada més, em miro al mirall,

sóc jo? o només és un reflexe?.

Com passa el temps, i la vida transcorre

misteriosament dins les nostres venes.

Un viatge llarg, ple de sotracs,

un destí millor dins l'embarcació.

Com t'espero, i desepero

en la meva lluita, en les meves nits

plenes de neblina, boscosa

solitut anhels de futur.

Com enyoro les passejades

pel sol infinit del meu camí.

I les nouvolades esperançades

d'aconseguir un cel més clar.

S'obriran noves portes,

en un futur sempre incert,

nous infinits per recòrrer,

sempre acompanyada per les meves forces.

Com enyoro les paraules,

la saviesa de la vostra companyia,

tornarà tot al seu lloc,

on ha estat sempre el meu cor."

-Montse-

Per vosaltres.

Ho sento...

Sento no haver escrit abans, però porto més d'una setmana amb els ulls secs, una altra contraindicació de la medicació, i això m'ha provocat que no pogués ni llegir ni escriure i menys possar-me a l'ordinador.
Però bé a mica en mica em vaig recuperant, i avui escric perquè us trobo a faltar, i que no penseu que he tancat el blog.
Una abraçada, aniré escrivint a mida de que vagi recuperant la vista.

Ja està aquí, ja arribat l'ARALE !!!!

Ja arriva el final, i només de pensar que ja estic arrivant, i que arrivaran temps millors, m'omple d'alegria, el pensar que a poc a poc seré la Montse de sempre, i recuperaré la meva vida, espero que després d'un any d'obscurantisme, tornaré al igual que ARALE.

Però no penseu que estic desconectada del que passa al meu voltant, perquè estic alerta del que passa al món i sobretot al meu poble, només comentar que el problema de la Riera segueix, i que la gent segueix lluitant, que en l'últim ple, el PSOE i el PP varen votar a favor del primer projecte i que suposa la tala dels arbres, eren nou vots contra vuit, per tant varen tornar a guanyar els PEBROTS dels qui governen, i no volen reconèixer que s'han equivocat. Tot això davant d'un poble que s'alça en manifestacions per poder ser escoltats, i què es tingui en compte la seva opinió.

Mentrestant el passeig de LLevant ha sofert la tala dels arbres que tenia, la zona del polígon industrial cada vegada té menys arbres, i de mica en mica els pebrots fan i canpen fent el que els hi dona la gana.

D'altra banda el món segueix rodolant, amb escàndols financers, la crisi de la totxana, les guerres d'Irak, Kenya, Afganistàn, i a saber de quants llocs més, però cada vegada les notícies en donen menys importància, i així tots mirem cap una altra banda, pensant que a les nostres llars estem ben segurs, és la mirada d'occident, la nostra postura més còmode.

I ara que comencen les eleccions, uns ens donaran diners, i els altres ens milloraran la vida, però dels catalans i del nostre estatut no en sabem res, suposo que per després de les eleccions depen de qui guanyi, i amb quina majoria en tindrem notícies.

Però nosaltres seguim patint la mancança d'infraestructures, de comunicacions i de llum, i aquí no passa res de res, seguim calladets com sempre.