Relexionant sobre el que passa al meu voltant, veig que tot segueix igual, i a vegades em desanima veure una societat cada vegada més tancada en sí mateixa, una societat cada vegada més atrafegada per qüestions de poder, de feina, de pujar esglaons sense pensar amb els altres que tenim al costat.

A vegades penso, en deixar-ho tot, i anar a viure en una casa solitària, a la muntanya, i treballar la terra, un sommi utópic que tinc desde fa molts anys, i que mai faré, ja que també necessito viure entre la gent, i fer-me un espai dins aquest món, que a vegades és massa gran i a vegades massa petit.

Només cal mirar enrera, quan erem joves, tots pensàvem que faríem grans coses, que canviaríem el món, i pel que veig, sí que hem canviat les coses, però a millor?

Em reconec consumista, m'agrada anar de botigues, i gastar , m'agrada anar a un bon restaurant, i anar de vacances, en resum viure el millor que pugui, m'encanta canviar de look, i fer estravagàncies, i tot això té un preu: treballar més per poder gastar més.

Quina gran contradicció que és la vida, per una part vull ser lliure de lligams, i per l'altre els vaig fent jo mateixa, cada vegada vull fer més coses, motiu pel qual cada vegada tinc més feina apart de la meva, però és la única manera de lluitar per vèncer les contradiccions i trobar un equilibri.

NO PUC EVITAR-HO

Potser és aquest temps, potser sóc jo, però no puc evitar d'estar així, avui he sortit he passejat, i estic molt cansada, feia una setmana que no em movia de casa, perquè estic molt constipada, he vist gent, però no deixo de sentir que sóc una mica inútil per cansar-me de seguida.

Avui faré un esforç més, aniré a gravar el programa de ràdio amb els meus companys de tertúlia, i demà....., tornem-hi, i així... esperant que passi el temps el més depressa possible.

S'HAN UNIT

Al fi s'ha fet realitat el que molts ens pensavem, el PP i PSOE de Malgrat governaran junts, és que fins ara no ho havíen fet?
Des del principi era un pacte en silenci, ara ja són 9 contra 8, és farà el que ells vulguin, com fins ara, però amb majoria.
Al poble hi havíen petites esperances de que això no passés, però ja es veia a venir, que els del PP anaven atrafegats amunt i avall intentat treure el màxim profit per a ells, i al final els hi ha dont resultat, tot i això que en las votacions per la moció de la riera, van votar amb l'oposició, i ara que passarà amb la Riera, i les rieres de Malgrat?
I amb la Delta de la Tordera?

Perquè veieu el que passa aquí, amics blogaires, políticament no anem bé, anem endarrera, però no tot és dolent el que passa.

El millor que ens ha passat és la riera, per unir a tots els malgratencs en una sola veu, i és quan un és sent orgullós de les persones que fem pinya totes juntes, per aconseguir una fita comú, de moment salvar una arbreda, i després ja veurem que més passa.

Mentrestant, jo reflexiono sobre la força que tenim les persones quan volem, llàstima que no sempre ens unim per aconseguir fites tant nobles com aquesta i moltes més que em et durant la hitòria de la humanitat.

L'altre dia vaig gravar el meu programa de ràdio i sabeu?, vaig començar parlant de l'esclavitut i comentat l'obra La Cabanya del tio Tom, i llegint un petit relat de l'obra un s'adona de que l'esclavitut encara existeix, però de diferents formes, tràfic de persones, comerç amb menors, comerç amb diamants, i etc... etc...

Podrem algun dia unir-nos per dir prou?

EL TEMPS DE CADASCU

Passejant per l'arbreda de la vida, vull retornar a aquell petit poble, que s'omplia els caps de setmana i l'estiu per la gent que venia de Barcelona, recòrrer els carrers amb bicicleta sense cap por del trànsit, anar al Camp de la Figuera, on tot eren camps de pagés, de grosselles i de espigues, i arrivar a pujar a dalt de la figuera era una heroïcitat, on tots els nens i nenes volíem arribar.
Vull retrobar el Malgrat de sempre, sortir al carrer i fer-la petar amb els amics i coneguts, tornar a sortir de copes al Quijote, al Caballo, i anar a ballar al Don Juan, on ens trobàvem tots els amics.
A vegades vull sentir el calíu a casa, el mateix calíu que sentia quan era petita i m'asseia a terra per mirar la tele, o jugar amb les nines.

Tot això fa temps que ha acabat, el poble és més gran, ja no tenim el Camp de la Figuera, i és difícil retrobar-se amb els amics, ja que tots tenim família, les coses canvien, ara són els nostres fills els que surten i van de copes, parlen amb els amics, i tot forma una roda.

Quan veig algun amic o amiga, sempre recordem el que feiem a on anàvem, i sempre acabem dient "els nostres temps eren millors".
En realitat cada temps i moment és bó, en el moment que passa, i a tots ens sembla que el nostre és millor que el dels altres, ara hi ha molta tribu, però abans també n'hi havia, cadascú va amb la colla en la que es sent més identificat, i quan fem aquestes reflexions és que ens fem grans.

COMENÇO A ESTAR FARTA DE TOT

Avui estic tant i tant cansada, que em fa mal tot, sobretot el cor, m'enfado per res, crido per qualsevol cosa, estic de mal humor, aquest matí he sortit a comprar, i quan he arrivat a casa estava feta "caldo", com es poden perdre tant les energies?, el meu aspecte no es el de sempre, estic envellint, estic fatal. A la tarda he passat per la perruqueria del barri per tallar els cabells al meu fill petit i la perruquera, m'ha arreglat una mica el serrell, perqué poca cosa pot fer, m'ha canviat el cabell tant fort que tenia, n'he perdut molt, el que passa es que com que en tenia tant no es nota, però jo sí, jo quel'escombro cada dia ho noto, m'ha canviat la textura es horrorós el pentini com el pentini horrible, però això no és el més greu, el més greu són les ganes d'acabar, i de ser normal una altre vegada, moure'm, caminar per les muntanyes del meu poble, fer coses, treballar, sortir, això és el que porto pitjor.
El divendres grabem el programa de ràdio, i m'alegra fer una cosa, que cada vegada agrada més a la gent que ens escolta, es gratificant poder fer alguna cosa que t'agrada i val la pena, les nostres tertúlies cada dia són més desenfadadas i sinceres, i tots ens ho passem bé, i a mica en mica s'incorpora nova gent que vol venir a recitar, a llegir, en fi això m'omple de satisfacció almenys ser útil en alguna cosa, i així deixo en pau als meus aquestes dues horetes que també ho necessiten, perquè és molt dur per a ells veure a una persona que han conegut d'una manera i ara es torna d'una altra, bé no ens enganyem sóc cridanera, m'enfado, però no estic histèrica com ara.
Menys mal que queden cinc mesos per acabar, i un mes més per recuperar-me , llavors aniré a fer un viatge no sé a on, però ens anirem tota la família, per poder retrobar-nos.
Ara per ara no puc fer més, ni dins el partit de CIU on estic, ni dins la plataforma per la Riera, ni res de res...esperarem temps millors i tornaré a ser la Montse inquieta i nerviosa de sempre.
I seguiré donant guerra com sempre, però m'agradaria ajudar a gent que està com jo, si en coneixeu posseu-los en contacte amb mi, potser serviré per quelcom més.
Amics, la vida es dura, i es per els valents, avui una amiga m'ha dit que no es pensava que aguantaria, i que està contenta per mi, per veure que això no em vencerà, una batalleta més dins la meva moguda i surrealista vida.

LA MEVA MARE

La lentitut dels dies va passant, i cada dia són més llargs..., i el cap no deixa de donar-me voltes, de tal manera que les nits s'han tornat en nits de lluita en las que no hi ha descans, cada sommi és una batalla, contra el mal, disfressat, i quan desperto, estic cansada i amb la senssació de no haver guanyat.

Lluitant contra els dimonis, i d'altres bestioles, i en certa manera estic lluitant contra mi mateixa.

Només espero poder dormir una nit seguida, i sommiar amb les coses bones que ens aporta la vida, i que en són moltes, sense donar més voltes conèixer-vos a tots els blogaires.

I com sempre la memòria que mai falla, va viatjant en el teu món fent recordar tota la meva vida, i això és imparable, no pots dir, no vull, per bé o per mal tot retorna.

Avui que ha vingut la meva mare a planxar-me la roba, i tot i que s'ha tirat quasi bé tres hores de planxa, m'ha fet pensar que mai havia estat tant unida i mai l'havia valorat tant com ara.

Ara m'adono que l'estimació d'una mare no té límits, que no passa amb el temps, jo que de joveneta l'hi he portat tants mals de caps, no deixo d'admirar la seva energia, i tot el que ha fet per mi durant tota la meva vida, i sento tant haver-la fet patir d'aquella manera, que em fa sentir culpable, però ella mai diu res, aguanta, t'estima, t'ajuda, no l'hi ha importat treballar tot l'estiu, més de dotza hores seguides en el seu negoci, i després venir a ajudar-me, no l'importa fer més menjar, i portar-lo a casa, i com veig la energia que té als seus 66 anys, ja m'agradaria a mi ser la mitat de forta i valenta que ella.

Mai l'havia entés tant com ara, i sempre em deia, que mai estimaria a ningú com a un fill, que era una estimació incondicional, i jo contestava de mala manera, i sempre li deia que jo no volia ser com ella, que idiota!!!, ojalà fós la mitat del que és ella, només la meitat.

Hem de valorar a les nostres mares, ara que estem a temps, i aquest és un tribut per a ella, la MARE QUE EM VA PARIR!!

FEM CASTANYES!!!!

Avui dia 1 de novembre, dia de tots Sants celebrem la castanyada i mengem panellets, és la nostra tradició, però es veu que cada vegada ens anem tornant massa anglo-saxons, i ara està de moda Halloween, Per què?, segurament per interessos comercials, per vendre més disfresses, més ous, que envers de pintar-los els nens van tirant per les façanes de les cases del poble, i per les voreres.

No tenim el carnestoltes, per disfraçar-nos?, no entenc les ganes de adoptar altres costums que no formen part de la nostra cultura, tant que volem conservar-la, comencem per cada un de nosaltres i dins les nostres possibilitats ensenyem i eduquem als nostres fills perque mantinguin la castanyada, i els panellets.

Ens passem el dia criticant als americans, dient-nos i creient-nos que nosaltres sóm millors, que no ens enganyen tant com a ells, però ens estem convertint en una còpia d'ells, que no es correspon amb les nostres creences i cultura.