UN PETIT AVANÇ...

DEMÀ S'ACABA

Per fi, demà ultima injecció i ultimes pastilles, la setmana que ve, i les següents de recuperació, però suposo i espero que en un mes o dos, estaré llesta, i com sempre, la party dels 80 és el proper 19 d'abril, us donaré més dades avui mateix o demà.
Només veig amb satisfacció, el camí que he fet fins ara, i que encra que aquestes ultimes tres setmanes, han estat i són de pena, he resistit contra tot pronóstic, i es que les persones no sabem fins a on arrivem, nosabem el que som capaços de suportar fins que no entrem en la lluita, de moment aquesta batalla està guanyada, i acabada, espero superar totes les batalles que s'em posin per davant, ara ja puc.
L'altra dia, em vaig assabentar que un veïna havia estat operada de'un càncer de pit, i que estava fent la quimioterapia, i sense pensarm'ho vaig anar a donar-li ànims, i seguiré donant-li suport, perquè en aquesta vida i en aquestes malalties, el suport moral, el saber que no estàs sol, i que hi ha gent que vol que segueixis endavant, és molt possitiu. I el que espero es poder ajudar a gent, que pateix aquesta soledat que comporten aquests tractaments.
Per a mi ha estat molt valuós els vostres comentaris,les vostres paraules, i el vostre seguiment, ha estat i serà un plaer haver-hos conegut.
I suposo que seguiré enfilant-me per la vida, lluitant, encara que sigui contra corrent com sempre, i tornant a ser la protestona de sempre.

AVUI HA SORTIT EL SOL!!!!

Per fi un dia de sol, per poder sortir a fer un vol.
Després d'aquesta llarga hibernació espero que comenci a sortir el sol cada dia, i començar a treure la roba d'estiu, i retrobar la normalitat, em queda aquesta setmana i la que ve, i....
prova superada, després ens trobarem tots.
Ah!! una curiositat avui que he sortit m'he comprat unes sabates estil anys 50 com les que portaven les pin-up, vull donar-me petits homenatges, i celebrar que arriba la llum, o sigui que aquest estiu canviaré l'armari, renovaré forces, per seguir caminant.

LA CASA AZUL

I LA REVOLUCIÓN SEXUAL

Un toc d'aire fresc, divertit, amb ritme. Em va encantar, m'ha enganxat el seu ritme recordant el so de la música "Disco" dels anys 80, i per la seva innovació. Espero que aquesta gent segueixin tocant i regalant-nos la seva simpatia.

COM T'HO PODRIA DIR...

Així comença una de les cançons que més m'agradan de Lluís Llach, com us podria dir, perquè us fos senzill... Estic al final, però tant dèbil, tant enssopida, i la vista sobretot em molesta la picor dels ulls, que m'impedeixen escriure més sovint al blog, ni tant sols llegir els vostres, menys mal que tot s'acava, i espero tornar a estar com abans, perquè ara mateix dubto de la meva serenitat.
Sí perquè no sóc gaire capaç de raonar ni pensar com sempre, m'he tornat en una altra persona, els metges diuen que quan tot passi, tornaré a ser la de sempre, que aquest canvi de caracter és la medicació, però costa tant, lluitar contra el cos i la ment.
Però bé el 28 de març acabo el calvari, la última injecció i la última pastilla.
El que tinc més ganes és de trobar-nos tots, a la festa dels 80, que suposo que faran cap al final del mes d'abril, a la Discoteca KUKA de Sta Susanna, sinó ja la montarem nosaltres.

MASSES COSES

Estic, escrivint una sèrie de poemes, pel concurs de Sant Jordi d'aquest any, i els haig d'entregar el proper divendres, el pitjor de tot és que l'ull, s'em ha tornat a secar, i el tinc fatal, però ho intentaré acabar.
No sé si tenen massa qualitat, però la qüestió és anar fent, i com diu una amiga meva escriptora de comptes, per escriure només s'ha d'escriure i dir el que penses i vols transmetre, sobretot buscar les paraules adecuades al que vols expressar.

LES GANES DE LLUITAR

Les ganes de lluitar per la vida, d'aconseguir les fites que ens proposem, és un camí llarg i dur, les ganes de cridar s'ofeguen moltes vegades, les ganes d'anar en contra les injustícies, contra les imposicions establertes, ens fan recapacitar.

Sovint ens aferrerm, a les coses materials, als nostres desitjos d'ésser més que ningú, de tenir més que ningú, d'aconseguir més coses, i a mica en mica ens anem fent la nostra pròpia presó. I no ens adonem que la única cosa a la que val la pena aferrar-se es a la vida.

La vida que tant sols és única i només una, i això ens tindria que fer reflexionar i aprofitar al màxim cada instant que se'ns ofereix davant nostre. Aquest instant és únic i de ben segur meravellós.

Les petites coses es fan grans quan no es tenen.

Per això cal que el camí que fem tingui el màxim d'afers possitius, enriquidors, per a nosaltres.

Aquesta és una de les reflexions que em faig constantment, ja que sense buscar, ja vènen els mals moments, els problemes, i aquests són els moments en els que s'ha d'estar ple de possitivisme per afrontar-los de la millor manera.

Segurament aquesta reflexió passarà a la història quan estigui bé, perquè les persones, ens preguntem aquestes coses en els mals moments, i ens diem una i altra vegada que em de valorar més el dia a dia, i tot això que pensem, però quan el moment ha passat, tornem a lluitar per totes aquestes coses que al cap i a la fi no valen la pena.