I ara què?
Em pregunto?
Caminant sola en el paratge del meu poble, en el cor de les veus.
On comença i on s'acava?
El què en realitat?
Somnis i realitats flueixen dels meus pensaments.
Què ha canviat ?
Tot segueix igual, les històries es repeteixen, i els gemecs no s'aturen, la hipocresia i la ràncunia persisteixen.
Quan trencarem les cadenes que no ens deixen avançar, els perjudicis que no ens deixen crèixer?
La corda que ens afoga les paraules, ens apreta cada vegada més, i els crits queden difuminats, plens de sang i de dolor. L'expressió de l'home, de la dona, d'un nen?
La LLIBERTAT, està en el nostre interior?
O es va construïnt una tela d'aranya al nostre voltant que no ens deixa moure.
Quan t'anyoro adolescència perduda, quan tot això semblava tenir resposta, amb la convicció que la trobaria !
S'ha perdut durant tot aquest temps.
Silenci.
Quietut.
8 comentarios:
Montse:
Jo també feia dies que no passava i no et comentava...Els inicis del curs...sempre porten un xic de desorientació.
Et trobo una mica nostàlgica..oi?
Deu ser la feina que tens a la feina i a casa...
Ja m'explicaràs...
Un petó
Manel
No tinc el teu telèfon.... Si vols enviame'l al meu mail francesccayetano@hotmail.com
Gràcies guapa
Quizás el problema esté Montse no en que no encontremos la respuesta, sino en que no podemos parar de buscarla.
Quizás, simplemente, no haya respuestas.
Hola Montse, com estas? Et veig molt nostàlgica. En moltes ocasions, la nostàlgia és bona, no obstant això no se'n ha d'abusar, ja que no és bo.
Cordialment,
Xavier Ollonarte i Rovira.
Hola:
Un text excel.lent.
Edmón.
brunzit, passos alguna cosa ve.
La nostàlgia és una gran font d'inspiració a l'hora d'escriure, però no n'hem d'abusar en la vida quotidiana, ja que no et deixa avançar.
Un petó
querida montse
aqui vengo de visita y a dejarte un gran saludo y abrazo mi estimada rebelde...siempre un placer tus comentarios...muchas gracias por las visitas.
un gran salud para ud y los suyos
Publicar un comentario