Escarlata

I ARA A COMENÇAR ELS ESTUDIS

noreply@blogger.com (Montse) — Wed, 09 Sep 2009 20:42:00 +0000

El dia 22 començo el segon curs d'Educació Infantil, que estic fent per l'IOC, i la veritat es que en tinc ganes de començar, em queda poc, per acavar els crèdits, i només em quedaran les pràctiques.
O sigui que altra vegada no em conectaré tant com voldria, però ho intentaré.

Que les nits d'estiu us acompanyin

noreply@blogger.com (Montse) — Fri, 14 Aug 2009 20:11:00 +0000

Les intenses nits d'estiu, plenes de rialles i records d'adolescent, quan em pensava que ho sabia tot, quan tot era complicat i la vegada senzill, quan no reprimia els sentiments, ni tenia ningú al voltant.
Nits màgiques de música, estels i colors.
Nits plenes de promeses d'amor passatgeres a la vora del mar.
Nits assoleiades per la lluna, banyant-me dins l'obscuritat de les aigües del mar.
Nits, ara, plenes de nostalgia per allò que ja no és, i no serà.

Ara les nits segueixen essent les mateixes, plenes d'estels i records.
Abraçades per la vida que segueix fluctuant.
Amb altres històries plenes de vivències complexes.

Miro enrere, i sols segueixo veient aquella noia que volia ser diferent.

NO PUC FER COMENTARIS ALS BLOGS

noreply@blogger.com (Montse) — Wed, 12 Aug 2009 20:47:00 +0000

Porto estona fent comentaris als blogs, i em surt una història rara amb unes lletres i núms estranys, si sabeu alguna cosa per arreglr-ho us agrairia que m'ho diguèssiu. Ja he fet la pregunta al Gmail, però no contesten.

JA ESTÀ AQUÍ JA HA ARRIBAT L'ARALE....

noreply@blogger.com (Montse) — Sun, 09 Aug 2009 17:44:00 +0000

M'ha encantat Eivissa, sobretot pel seu ambient lliure, m'hi hagués quedat, de veritat, la tranquilitat, les platges, la gent...el mercat dels hippies, la seva música bé DON'T WORRY BE HAPPY.

En fi que vaig buscar la comuna que diuen que tenen i no la vaig trobar, però m'ha anat bé marxar uns dies, i ara tota la resta del mes de vacances, QUE GUAI!!!!!!!!!!!!!!!!11

HOLA JA SÓC AQUÍ UNA ALTRA VEGADA

noreply@blogger.com (Montse) — Fri, 31 Jul 2009 20:44:00 +0000

HOLA A TOTS!!!!
Ja sóc aquí per retrobar-vos a tots una altra vegada, he estat "missing", però entre una cosa i l'altra, no volia explicar-vos les meves penes.
He agafat vacances, el diumenge m'en vaig a Eivissa una setmana. I dir-vos que em vaig apuntar a fer el modul superior d'Educació Infantil a l'IOC i he aprovat els quatre crèdits. Dintre de tot estic contenta, i a mica en mica començo a sortir dels núvols, per tornar a la vida. Espero que encara estigueu aquí, ja que ara tothom té FACEBOOK, però a mi m'agrada més el blog. US ESTIMO A TOTS.

EL PASSAT 19 DE MARÇ ES VA ACABAR

noreply@blogger.com (Montse) — Tue, 31 Mar 2009 19:17:00 +0000

El meu pare estimat, a les 12.35 del dia 19 ens va deixar, simplement va deixar de respirar, dins la seva agonia, envoltat per tota la seva família, acaronat pels meus braços.
Hores abans estav despert, em va mirar, li vaig cantar la nana que ell em solia cantar de petita, li vaig dir que l'estimava molt, li vaig agafar la mà, i no la vaig deixar, fins que començà a patir, i el varen sedar.
Pocs moments de serenor, per dir-li quan l'estimava, i mentre li cantava la nana, movia els hombros al compàs de la cançó.
Vaig sentir l'últim alè, i em vaig acostar més per sentir aquell calor i aquella olor, que mai més sentirè.
Per tú pare, que no sé on estàs T'ESTIMO, ET TROBO A FALTAR.

ANEM FENT....

noreply@blogger.com (Montse) — Sat, 14 Feb 2009 20:57:00 +0000

Bé doncs, de moment anem fent, seguint el camí que ens ha preparat el destí, no hi ha res a fer, la malaltia segueix, i ara els metges volen probar un tipus de tractament, per allargar el temps, o per parar la malaltia, tot plegat s'ha fet el que s'ha pogut m'ha dit el metge.
I ara amb aquest gust amarg, i aquest "Sense viure" intentem, seguir els passos que calen fer i acompayar-lo en tot moment, aquest és un camí llarg, però el viatge l'haurà de fer tot sol.
Com el que haurem de fer tots, però aquest és un tema que sempre preferim deixa-lo de banda, perquè ens fa por.
Fa por veure que tot s'acaba.

AVUI RESSONÀNCIA

noreply@blogger.com (Montse) — Tue, 27 Jan 2009 20:25:00 +0000

Avui al meu pare li fan una ressonància, i després proves i més proves, tot plegat, per dir-nos el mateix "NO HI HA RES A FER".
De moment aguanta, perquè té més ganes de viure que qualsevol, i això el fa viure, aguantar i tenir esperança.
L'esperança, que jo no tinc, ni els ànims, ni la serenitat per veure més enllà.
Tal vegada sí, espero el miracle, que mai arribarà.
I a mica en mica comença l'acomiadament, i les paraules que mai ens hem dit....

TEMPS ERA TEMPS...

noreply@blogger.com (Montse) — Wed, 14 Jan 2009 21:34:00 +0000

Recordeu aquesta cançó de Lluís LLach, doncs això és el que penso, el que rumio moltes vegades, seria meravellós rebobinar, tornar enrera i fer les esmenes dels errors que hem comés al llarg de la nostra vida, i tornar rebobinar, i fer un "PAUSE" i quedar-nos en els millors moments.

Avui he représ el meu programa de ràdio Fent paraules, que apartir d'ara serà en directe i els dimecres a les 7.15, una nova aventura, el directe, i més feina, però és la única activitat que faig, i no la vull deixar mentres pugui seguir.

Precissament avui tornava a casa després de la gravació, i no sé perquè he pensat que volia ser Heidi, i l'abella Maia, i tots aquells dibuixos que mirava innocent quan era petita, i que em feien cantar, dibuixar, fer col.leccions de cromos, i desitjar que passes aviat la setmana per tornar-los a veure el dissabte.

Aquests dibuixos ara, no agradarien als nostres fills, ja estàn acostumats al Dragon Ball, i etc..., i si alguna vegada han vist un capítol d'aquestes sèries, se'ls fan pessades, però a mi m'encantaven, tant els dibuixos com els colors que feien servir, i ara tota aquella innocència, s'ha tornat en l'esperiència de viure, de buscar, de trobar, de gaudir i de patir.
I com tot passa en la vida, ara toca patir, viure amb l'angoixa a sobre i resistir, i soportar una altre vegada la duresa que comporta el viure i el seu taranna.

Tornaria als temps de l'escola, de la rebel-lió i de la búsqueda del jo, de mi mateixa, del meu estil, de la meva manera de ser, i ara tot és com una pel.lícula que s'ha quedat en l'oblit del temps. L'engranatge del temps, ja fa temps que dura, i no es para, i després d'aquesta prova en sorgiran d'altres, i d'altres fins arrivar al meu destí.

Però la vida és tant curta i té tantes coses per descobrir, que em manca temps, per estar a l'aguait del que m'ofereix.

I a vosaltres?

UN ANY MÉS!

noreply@blogger.com (Montse) — Wed, 07 Jan 2009 19:56:00 +0000

Després d'aquest parèntesi, espero que quan torni a possar-m'hi no sigui tan llarg us desitjo UN BON ANY 2009.
Les Festes aquest any no han estat com sempre, al contrari per a mi han estat molt tristes i dures de pair, només el sol fet de que potser molt probable que el proper any no estiguem tots junts, i que falti, un dels pilars de la meva vida, com és el pare, m'han fet estar nerviosa i molt trista, i no puc plorar, no puc mostrar el meu dol, només possar la millor cara i seguir el dia a dia, aprofitar les estones que pugui per estar amb ell, per contemplar-lo i recordar, aquell pare, al que jo idolatrava, del que n'estava enamorada.
Per a mi era l'exemple de l'home al que trobar i compartir la vida, era el meu confident, bo o dolent ho era.
El pare, és cert que les dones tirem més cap al pare, almenys en el meu cas, aquella mà que em portava a la placeta a jugar, aquells braços que em sostenien quan ja no podia caminar.
El pare, el que va patir les meves bogeries i adiccions, patint, no sabent que fer, però ho va intentar.
El pare que m'ho ha perdonat tot.
El pare, avi, que estima tantíssim als seus néts.
El cap de taula, quedara buit, i mai més podrem omplir aquesta buidor.
M'agradaria plorar, cridar, i les llàgrimes les empasso cada vegada que el veig, i toco la seva mà, acaricio les seves galtes, i veig com a poc a poc, aquella persona tant forta, tant enèrgica, va deixant de ser-ho.
Què més puc fer, pare?

BON NADAL

noreply@blogger.com (Montse) — Sun, 21 Dec 2008 18:35:00 +0000

No tinc temps de possar-me a l'ordinador, les festes esdevenen molt tristes per a tota la família, ja que el pare ha empitjorat i tot és un desgavell, intentarem fer el millor possible i aprofitar tots els moments que ens quedin per passar-los junts.
A tots i totes us desitjo bones festes, i espero poder seguir, llegint-vos a tots, quan tot millori.
UNA ABRAÇADA, amics.

noreply@blogger.com (Montse) — Mon, 08 Dec 2008 16:58:00 +0000

Aquesta espècie en vies d'extinció, aquests animalets tant llestos, potser tant o més que nosaltres.

No sabeu que si els burros voléssin mai tocaríem terra?

noreply@blogger.com (Montse) — Thu, 27 Nov 2008 20:33:00 +0000

Avui als matins de TV3 estàven parlant en taula rodona, representants del sector de l'automòbil, de les immobiliàries, dels constructors, i representants sindicals. El que m'ha fet tancar la tele ha estat que un senyor en representació dels constructors es queixava de com anava tot i de les pèrdues que estàven tenint en aquest sector, i demanaven un ajut del govern.

M'ha indignat i posat de mal humor, la barra que té tota aquesta gent!. Són els que més han guanyat durant aquests ultims deu anys, i no dic des de fa molt més temps que engreixen les seves butxaques, encarint dia a dia que passava el preu de l'habitatge, comprant terrenys rurals o rústics i juntament amb l'administració reconvertint-los en sól urbà.

Aquesta gent porta molts anys guanayant molts de diners a base de fer "xanxullos" i d'altres històries, construint desmesuradament, i apunjant els preus de les vivendes sense cap tipus de control.

Ara que venen temps en el que no es ven tant, ara volen l'ajut de les administracions, i jo em pregunto que no han fet un bon coixí?

A nosaltres qui ens ajuda a sobreviure?

Més val que els nostres governants, comencin a invertir en teconologia, en suport a investigacions, a crear indústria, i s'oblidin de recolzar tota l'economia d'un país en la totxana.

Ja s'ha acabat el temps en que tothom obria immobiliàries, que ven bé semblava que es crièssin com a bolets, i feien negocis mil.lionaris en una o dos operacions al mes.

L'ECONOMIA

noreply@blogger.com (Montse) — Sun, 16 Nov 2008 17:56:00 +0000

Avui he anat al mercat de Tordera, buscant oportunitats, per comprar roba, ja que cada vegada tot s'apuja més de preu, i és impossible, sostenir el nivell de vida sinó comencem a fer una petita reserva.

Els aliments, s'han encarit moltíssim, jo sempre compro més o menys el mateix, necessito les mateixes coses que ara fa uns anys, però abans amb 60 euros omplia quasi bé un carretó i ara en necessito uns 100 euros.

Suposo que aquest encariment l'haurà notat tothom, i cal tenir en compte que jo segueixo cobrant el mateix sou que des de fa uns tres o quatre anys, si bé m'han pujat el rotllo aquell de l'encariment en el nivell de vida jo no ho he notat.

Per altra banda veig que en Zapatero ja ha aconseguit anar al famos G-20, havent-li cedit cadira el President Sarkozy, ara es suposa que ja sóm una potència, segons ha dit ell a les notícies, és important que Espanya, hi sigui donada l'evolució que ha fet durant aquest últims 30 anys.

Quina evolució?, la de la seva butxaca serà, em fa gràcia quan sento a parlar als polítics de que tot està controlat, de què tot això passarà, però es nota que ells no han d'anar a les dos de le matinada a fer qua per anar a apuntar-se a l'Inem, ni han de pagar hipoteca, ni han de patir per l'educació dels seus fills, ni per si arribaran a final de mes o no.

Com sempre els grans perjudicats nosaltres, la petita classe mitjana, que aviat deixarà d'existir per donar pas a la classe alta i a la classe baixa, com abans.

Em fa gràcia veure com les multinacionals i grans empreses em grans guanys aprofiten el moment per tancar i poder marxar a països de l'est o d'àsia on la mà d'obra és més barata, tot sota l'escut de la crisi, deixant a milers de famílies a l'atur sota un fantasma que no exixsteix.

Sí hi ha crisi, per tot, per culpa dels bancs, de les hipoteques, de nosaltres mateixos, però envers de buscar solucions factible, invertir en empreses en tecnologia, en l'educació tot sembla que es desmorona, i cada vegada la qua de l'atur és més gran.

COM POT SER QUE HI HAGI TANTA CRUELTAT

noreply@blogger.com (Montse) — Mon, 03 Nov 2008 20:29:00 +0000

L'assassinat de la noia de Ripollet, m'ha conmocionat, com pot ser que dos menors, amics d'ella la vagin a buscar i la puguin assassinar?

Segons diuen les notícies, va ser per un tema d'enamorament, i que un dels dos la va matar i l'altre només mirava.

TOTS DOS SÓN CULPABLES, i que passarà?, se'ls aplicarà la Llei del Menor i d'aquí quatre dies a casa.

No hi haurà justícia ni per la víctima ni la familia.

Com pot ser que cada vegada hi hagi més violència, a què ens estem enfrontant realment?

A vegades em pregunto el tipus de societat que em construït en aquest món, en el que no para de succeïr actes de vandalisme i violència.

Com pot ser que dos nois aparentment exemplars, normals, (segons diuen, i què és ser normal?)

puguin cometre un acte tant brutal.

El que no poden al.legar es que no sabíen el que feien, perquè a aquesta edat es sap el que es fa.

El meu còndol a la família i a totes les que per desgràcia han hagut de passar per aquest tràngol tant dolorós, que es perdre un fill i més en aquestes circumstàncies.

HAIG DE SER "FILLA DE PUTA" PER SOBREVIURE?

noreply@blogger.com (Montse) — Sat, 01 Nov 2008 14:43:00 +0000

Estic de mal humor, indignada, i molt decepcionada de la gent de la feina, semblen criatures tot el dia criticant, vegilant el que fan els altres, discutint buscant raons i jo que passo de tot i que només intento fer bé la meva feina, ser eficaç, aprendre per mi mateixa, ja que passen de dir-me res, ara resulta que han fet claca, perquè em dedico a treballar, i no discutir amb ningú.

Però que passa? es que haig de canviar al mesu 42 anys i començar a fer la guitza?

No ho faré, sóc com sóc, i encara que vulgui no sé actuar de diferent manera.

EM NEGO A ENTRAR EN EL JOC.

noreply@blogger.com (Montse) — Sun, 19 Oct 2008 19:41:00 +0000

El proper divendres 24 d'octubre a les 9 de la nit a la Barretina, recital de poesia en defensa de la nostra llengüa.

Apunte-vos tots al CORRELLENGÜA.

noreply@blogger.com (Montse) — Fri, 10 Oct 2008 15:47:00 +0000

I ara què?
Em pregunto?
Caminant sola en el paratge del meu poble, en el cor de les veus.
On comença i on s'acava?
El què en realitat?
Somnis i realitats flueixen dels meus pensaments.
Què ha canviat ?
Tot segueix igual, les històries es repeteixen, i els gemecs no s'aturen, la hipocresia i la ràncunia persisteixen.
Quan trencarem les cadenes que no ens deixen avançar, els perjudicis que no ens deixen crèixer?
La corda que ens afoga les paraules, ens apreta cada vegada més, i els crits queden difuminats, plens de sang i de dolor. L'expressió de l'home, de la dona, d'un nen?
La LLIBERTAT, està en el nostre interior?
O es va construïnt una tela d'aranya al nostre voltant que no ens deixa moure.
Quan t'anyoro adolescència perduda, quan tot això semblava tenir resposta, amb la convicció que la trobaria !
S'ha perdut durant tot aquest temps.
Silenci.
Quietut.

noreply@blogger.com (Montse) — Sat, 04 Oct 2008 19:09:00 +0000

Estava tant perduda, que buscava, buscava... i et vaig trobar a tú, la solució, la tranquilitat, amb tú desapareixien totes les inquietuts i era capaç de tocar el cel, caminar sobre aigües.

Però no em vaig donar compte de que eras una companya gelosa, acaparadora, i poc a poc et vas fer amb tot el que jo era. Quan em vaig donar compte era massa tard, i no podia abandonar-te, perquè tant sols vivia per tú, per una vegada més.

Per tú hauria estat capaç de tot, res m'importava més que tú, una vegada més, i seguia , i seguia, cada dia caminant al teu compàs, dessitjant sentir-te dins les meves venes, per poder estar més tranquila, tant sols per poder bellugar-me, tant sols per poder aixecar-me del llit.

El meu rostre, la meva suor, els meus passos depenien de tú, i quan més volia deixar-te, més em tenies a les teves mans, per només una vegada més.

Aquell rostre que altra vegada havia estat jove i innocent, s'havia apagat, i amb tú vaig perdre tota la meva innocència, tota la meva bellesa, i amb mi m'havia emportat tot i tothom que m'envoltava.

Sola, menyspreada, comdemnada a l'oblit dels meus amics, dels que deien que mai em deixarien, intentava caminar, sentint el dolor de qui s'ha mort, de qui no existeix, aquells que reien amb mi , ara passàven al meu voltant i no em volien veure, amagaven les seves mans, per no oferir-les, ni tant sols els amics del passat, "els bons amics" es varen interessar per mi.

Només els meus, varen prendre la decissió per mi, i arrencant les patates dels horts, d'un país basc, amb el fred, i la tremolor, vaig tornar a ressorgir, i tornar a nèixer.

Que ningú hagi de passar pel mateix que jo !

noreply@blogger.com (Montse) — Wed, 24 Sep 2008 19:04:00 +0000

El recital fantàstic, la gent no cabia, un èxit, una moments meravellosos i únics compartin la poesia que surt del més endins del ser.
A vegades penso que tots hauríem de ser poesia, de sentir l'alé de viure, d'expresar-nos tal i com sóm, treure'ns la pell i ser essencialment poesia.
No penseu que la vida seria més fàcil, o penseu, que encara ens seria més díficl, de totes maneres despullar els teus sentiments davant el públic és fer un streptease a pél, però en certa manera en aquests breus moments sóm nosaltres mateixos compartin uns sentiments que molts en realitat sentim molt endins nostre.
La próxima moguda segurament serà en un pub, i els que recitarem serem nosaltres mateixos els del nostre grup Fent Paraules, senzillament estic en un núvol, on no esperava estar mai.
M'ha costat acosenguir-ho però estic orgullosa d'haver montat aquesta moguda amb l'ajut dels meus companys.
Ara em sento més satisfeta de mi mateixa, i he vist que puc aconseguir la fita que em proposi, tal vegada aconsegueixi les properes que vull aconseguir.
La veritat és que fer i escriure es el que m'omple veritablement, ho he descobert, i potser que posi fil a l'agulla, de moment encaa estic flipant.

noreply@blogger.com (Montse) — Wed, 17 Sep 2008 20:54:00 +0000

M'assec amb la serenor del silenci
les paraules s'amunteguen,
les senyals s'acosten.

Rosa, suaument em mira,
Verd m'il.lumina
Vermell m'exasperà.

Espero el mot just
la definició exacta,
d'un alè que s'en va.

Acosto la mà
per trobar-me
i els ulls s'escapen.

Troballes de dia
que a la nit
s'amaguen.

M'aixeco a la vida
buscant el sentit,
la noblesa del sentiment.

M'agrada acaronar
el temps que flueix
atravessar les meves venes

sentir la vida
que envaeix
el sense sentit
dels pensaments.

-Montse-

ESTEU TOTS CONVIDATS

noreply@blogger.com (Montse) — Sat, 13 Sep 2008 17:21:00 +0000

US ESPERO EL PROPER 19 DE SETEMBRE A LES 19 HORES DE LA TARDA A LA BIBLIOTECA " LA COOPERATIVA" DE MALGRAT DE MAR, PER COMPARTIR UNA SESSIÓ DE POESIA AMB MONTSERRAT ABELLO I LAIA NOGUERA

FATAL...

noreply@blogger.com (Montse) — Mon, 01 Sep 2008 18:50:00 +0000

Avui he disminuit a dos cigarretes, el paquet de tabac, s'ha acabat, la tristor, i l'angoixa estàn servides.
Com es possible que ens poguem enganxar d'aquesta manera, això es pitjor que enganxar-se a la heroïna, almenys en aquells temps tenia clar que havia de deixar-ho, que era dolent, però el tabac, costa molt més, aquesta cosa inofensiva, petita, que va dins una capseta de color vermell i blanc...UFFFF!, ES DUR, demà intentaré passar a base de xiclets i regalisíes.
Ah, els xicles de nicotina, PUAGG!! NI UN, n'he provat un i quasi bé em dona un yu-yu.

DEMÀ S'HA D'ACABAR EL TABAC

noreply@blogger.com (Montse) — Sun, 31 Aug 2008 19:20:00 +0000

M'HE DECIDIT A PUBLICAR-HO.
Dèmà és el dia fixat per deixar de fumar, no sé si podré, però el metge m'ha receptat uns chiclets de nicotina, espero poder deixar-ho, però enganxa més que aulsevol droga, i més quan no notes els seus efectes malignes, et trobes bé, i ja no et queda cap més vici, serà dur, fins i tot m'ho va dir el metge, donades les meves circumstàncies personals, però jo li vaig dir que volia intentar-ho, perquè ara estic fatal per la malaltia del meu pare, i demà serà per un a altra cosa, espero poder guanyar la batalla a aquesta adicció, que encara que m'agrada molt, sé i sóc conscient que s'ha d'acabar, així que espero el vostre suport.

Reconec les teves mans
petites i rodones,
reconec els teus dits
gruixuts i lletjos.

Reconec les teves petjades
el teu caminar,
i la forma en que poses el cap
quan et mous.

Reconec quan respires i transpires,
reconec la teva mirada
sé quan estàs angoixat.

Reconec cada centímetre del teu cos,
cada renec i batec
reconec el teu pas,
el teu bagatge.

Complice i espectador,
amable i carinyós,
segueixo les teves petjades
fins retrobar-me amb el teu cos.

-Montse-

EL PAS DE L'INFERN

noreply@blogger.com (Montse) — Tue, 26 Aug 2008 19:32:00 +0000

Sento la foscor del teu esperit
envoltant la meva ànima,
esclafant els meus sentiments,
ferint les meves paraules.

L'Invasor s'acosta,
dificilment transformat
en un gest amable

El mar es torna gris,
les ones s'alcen espantades,
les gavines voltegen apresuradament.

Les teves mans s'acosten
i el meu cos tremola
els meus sentiments
s'esborren
dins les brumes de les paraules.

-Montse-